Si el Govern del Pacte de Progrés en lloc d'optar pel victimisme hagués volgut fer una vertadera política d'esquerres o, si volen, progressista, a hores d'ara no estaria, ni de bon tros, tan acorralat com està per la demagògia del PP que el responsabilitza de la famosa crisi. I què haurien pogut fer, animetes, que no han pogut, volgut o sabut fer? Doncs moltíssimes coses. Només vuit, a tall d'exemple, que afectarien de manera progressista la quotidianeitat de la majoria dels balears i que hagués estat a l'abast del Govern fer-les. I no ho ha fet. Una, que imposada la limitació de grans superfícies comercials per impedir la competència abusiva, s'haguessin liberalitzat al màxim els horaris, aconseguint així: més dinamisme en els llocs de feina (tancarien els establiments manco aptes, però n'obririen de més capaços) que en conjunt augmentarien (i amb millors condicions perquè les plantilles serien superiors i per tant tindrien més capacitat de pressió a l'empresari) i, a més, els consumidors ens beneficiaríem de la major competència entre comerços. Dos, que el Govern no donàs un sol cèntim d'ajuda o subvenció a cap empresa que no pogués certificar la correcció contractual de tots els seus efectius laborals, com sí passa respecte de les obligacions empresarials amb Hisenda. Tres, posar en marxa una vertadera política de beques educatives que permetés que en un termini raonable, evidentment superior a una legislatura però no a mil legislatures vista com ara passa, que tot balear tingués igualtat socioeconòmica per accedir a l'educació, especialment a la universitària. Quatre, que hagués instat, pressionat o obligat "que recursos n'hi ha", les caixes d'estalvi balears (Sa Nostra i Colonya) a no arrodonir a l'alça fins al quart de punt superior els crèdits hipotecaris que paguen la majoria dels balears. Quatre, decidir ajudes a noves empreses de naturalesa cooperativa que tinguessin en la consecució de més mà d'obra i en bones condiciones el seu objectiu social fonamental. Cinc, que així com es compren terres per preservar el territori, se n'adquirissin d'agrícoles per ajuntar parcel·les, finançant-ne la mecanització, i amb el mateix objectiu del punt quatre, posar-les a l'abast de la mà d'obra; i no com ara, únicament limitar-se a donar més doblers públics als propietaris de terres i empresaris agroalimentaris. Sis, que l'ordenació del territori fos no l'objectiu sinó l'instrument a través del qual s'ordenàs, després, el tipus de construcció, de tal manera que s'obligàs a construir més en alçària que no en extensió, i així es consumiria manco territori, s'excitaria l'activitat que compensaria la que es perdés per les limitacions territorials, i es tendiria a aturar (si més no per a les construccions socialment més necessàries) el desmesurat creixement dels preus, ja que l'impacte en el preu final del metre quadrat construït disminuiria. Set, que l'Impost de Tranmissions Patrimonials que cobra el Govern i que grava en un 7% tota compravenda d'immobles tingués caràcter progressivament minvant, en funció de si és primer habitatge, de les seves característiques i de la renda dels compradors, que són els qui el paguen. Vuit, que en lloc de fer ulls clucs a la burrada de les hores extres que es fan a l'hoteleria, es continués l'exemple dels hotels de la cadena Caribean, on les plantilles tenen feina tot l'any, encara que estiguin tancats; i el Govern té instruments de «convicció» suficients com per anar en aquesta direcció que, com a mínim, demostraria que té voluntat d'acabar amb la buranya de la precarietat laboral a l'hoteleria... Només són vuit coses. N'hi ha centenars més. I tot hauria estat a l'abast del Govern. Que és fàcil i difícil fer-ho? Que serien necessaris més recursos per fer-ho? Sí, clar que sí. Res mai no és fàcil i tot és molt car. Però el que pareix que és pertinent no és imaginar si s'hauria pogut fer, sinó que, constatat que pot existir un model de govern vertaderament progressista, la pregunta és: Per què no s'ha intentat, tan sols? I la resposta és perquè no han volgut. I això no és culpa de Madrid. Si s'hagués intentat, i començat, la demagògia actual del PP no estaria reeixint socialment com ho està fent. Per això ara ja només els queda intentar aixecar cortines de fum. El recurs de la desesperació de qui sap que no ha fet el que havia de fer.