En aquells pobles on encara és possible, es manté l'hàbit immemorial de prendre la fresca. És un ritual sagrat. Els béns que se n'esdevenen no són materials, o no només són materials: la fresca restitueix, sobretot, la salut de l'esperit, n'ablana les dureses que s'hi han adherit durant el dia i permet un petit viatge "o una caminadeta" per dins un mateix. Aquest viatge tant es pot fer en solitari com en companyia. La fresca en solitari sol tenir un cert aire de gravetat monacal; en companyia, afavoreix la serenitat de la interlocució. Prendre la fresca ha estat, des que servidor tenc memòria, l'exercici més institucional i més civilitzat de la nostra gent. A posta des que tenc memòria he censat les persones o grups prenent la fresca que tenc més a l'abast. Hi ha persones solitàries que esdevenen com a bultos, per la seva immobilitat oriental. N'hi ha que semblen més excitats, sempre a l'aguait d'aquest bri d'aire invisible, que si no s'aprofita en passar ja s'haurà perdut per sempre. Per a servidor són un misteri les raons per les quals hi ha dies en què una persona o un grup organitzen la fresca i altres en què l'aire no troba ningú a la cantonada. Es deu menester el concurs d'una certa creativitat, que no sempre està al viu. De fet, la fresca té una aroma de performance poètica difícil de capturar, però cert. Les persones i els grups a la fresca són com escultures ubicades en el silenci nocturn del poble. Em fan pensar en algunes escultures de Manolo Hugué, per exemple; de vegades, en Henry Moore. Servidor tenc, deia, la mania de censar els prenedors de la fresca: constitueixen elements definitoris del paisatge, quasi de l'urbanisme, dels estius en el poble. En el grups que tenc més controlats, enguany hi falten dos bultos. Dues dones que des de l'origen del temps prenien la fresca en la penombra, immòbils i callades. L'hivern passat se'n va dur una. La primavera, l'altra. Quan es tracta de persones que has vist prendre la fresca des que eres nin, associes la seva figura a una certa forma d'immortalitat: com els grans arbres vells, com el so de les campanes. En morir"se, deixen un buit escultòric que correspon a l'espai que ocuparen i que creies que continuarien ocupant quan tu ja fossis a l'altre món, sigui on sigui l'altre món. En el fons, la consciència de la fi t'amara per mor de la desaparició paulatina de persones, llocs, coses i sons que eren com a receptacles d'immortalitat. Home, passa que ho saps molt bé: el buit escultòric que deixis, si el deixes, no durarà més d'un estiu.