La declaració de Mallorca

Les actuals generacions de polítics estan marcades en la seva gran majoria pel procés de la transició dels anys setanta i primers vuitanta. Aquest procés va tenir com a resultat l'Estat de les autonomies, que ha estat notablement útil durant dues dècades per avançar envers l'aprofundiment de la personalitat de cada poble. Però de la mateixa manera que molts dels dirigents actuals o dels que ja han deixat la primera línia de l'activitat pública se senten orgullosos pel que s'ha aconseguit, també és lògic que els joves aspirin a molt més i considerin ja insuficients i fins i tot obsolets els estatuts actualment en vigor.

Ningú no s'ha d'espantar perquè les diferents organitzacions nacionalistes tenen clar que han d'avançar cap a un model federal o fins i tot confederal. És el seu repte i la seva aposta dins una Europa que cada cop haurà de mirar més cap els pobles i menys cap els estats. Volen aconseguir un marc de convivència molt més tolerant, sense imposicions d'una cultura o una llengua o una cultura sobre les altres i no creuen ni en la prepotència dels més forts ni amb neocentralismes que limiten la capacitat de desenvolupament sostingut de les diferents comunitats.

Tot i així, falta molta més tasca teòrica per aprofundir en la declaració de Mallorca. Un model d'Estat prurinacional, harmònic i que respecti el dret a l'autodeterminació és molt difícil d'aconseguir. Però per això són els joves els que es plantegen aquest repte, que podria donar molts de fruits en el futur. Les seves idees no fan gens de gràcia a les cúpules dirigents dels partits estatalistes, però està ben clar que en el futur les grans formacions hauran de comptar cada cop més amb els nacionalistes per poder formar els governs, siguin autonòmics o centrals.