Guillem Frontera

Amèrica, clergues i empresaris

Guillem Frontera11/07/02 0:00

El tio d'Amèrica solia ser un oncle que havia anat a fer fortuna a algun país on es parlava espanyol, brasiler com a molt. Pocs al·lots tenien, com servidor, un tio d'Amèrica als EUA, i més a Texas. Fra Antoni Frontera, TOR, era el meu tio d'Amèrica, on manejava un cotxe com d'aquí a la cantonada i enviava dòlars a l'ordre. S'entenia molt bé amb el pare Bauzà, vilafranquer i geni de les finances, relacionat per llaços d'amistat amb la família dels vells March, que regalaren als franciscans la fastuosa marededéu que surt a les processons de setmana santa i fa tres capadetes en passar per davant el palau March. Crec que els pares Frontera i Bauzà feien un duo de molt de caràcter i capaç de desenvolupar projectes d'embalum. El meu tio, v.g., va organitzar molt rendibles col·lectes per ajudar l'exèrcit dels insurrectes espanyols els anys 1936-39. Primer a Roma i després als EUA, li havien ensenyat que, contra el comunisme, hi valia tot, i més si era el general Franco Bahamonde. M'agradaria saber-ne més coses, d'aquest personatge. Per ara, la seva memòria continua protegida per una placenta familiar que l'agombola amb músiques entranyables.

En un dels records més nítids que en conserv, el veig a l'empedrat de ca meva, una posta de sol estiuenca, envoltat de familiars i pagesos estupefactes per les meravelles que cantava de la vida a Texas i de les cases altes de Nova York. El veig bevent un tassó d'aigua fresca de la cisterna, posant els ulls en blanc per agrair a Déu nostre senyor aquell regal senzill i bíblic ensems, i encara sent el seu comentari: «A Amèrica, aquesta aigua l'embotellen i la venen. Arribarà que aquí també ho fareu». Aquí no serem mai tan caps de fava, vaig pensar. Fa temps que visc psicològicament preparat per l'arribada a la nostra normalitat de gestos i hàbits made in USA que d'entrada em semblen grotescs, perjudicials o simplement innecessaris: tot arriba, un dia o l'altre. Bé, no tot: moltes de les coses bones que genera la societat nord-americana troben dificultats per inserir-se en els nostres hàbits. Deu ser que tot lo dolent se pren. Me n'he recordat molt, d'aquella profecia del tio Toni, i no puc evitar que condicioni les meves percepcions de la vida nord-americana. Quan veig que als EUA es posa de moda algun doi o l'horterisme supera els rècords establerts, em pregunt d'aquí a quantes setmanes, a quants de dies o a quantes hores ho veurem reproduït pels nostres simis. Altrament, en veure que els cardenals catòlics nord-americans reaccionen tímidament contra la pederàstia d'uns mossens, tenc dubtes que aquí sapiguem imitar-los. I és una llàstima. Bé, i de les penes de presó per als empresaris que sotmeten a cosmètica els balanços, supòs que ja no s'ho paga, parlar-ne. No tendríem, entre uns i altres, cel·les suficients per allotjar els nous reclusos: a monestirs i a presons, s'entén. Cadascú amb els seus.