Els beurs

Algèria celebrava els quaranta anys de la seva independència aquesta setmana. Amb un rerefons de discursos triomfalistes dels governants algerians i atacs mortals d'islamistes, s'ha dit molt sobre la confusió en la ment de molts ciutadans. Per altra part, un dels llocs on més s'ha dubtat i més s'ha parlat del futur d'Algèria, ha estat a les barriades franceses on viuen els néts d'immigrants algerians, els «beurs», que entenen a la seva manera perquè els padrins deixaren Algèria en les setmanes abans de la seva independència, sovint perquè havien treballat o lluitat a favor del poder colonial, i entenen a la seva manera quin paper els reserva França: el de ciutadans de segona. Són milers de persones que viuen a França, però a qui se'ls recorda que no acaben de ser francesos. El futbolista Zidane mateix n'és un. Són persones que tenen arrels algerianes, però que mai no serien admesos a Algèria. Són una generació que somien també amb el que podria ser el seu país, si de veritat es trencàs amb el règim polític actual. Els beurs també saben molt sobre el que és la integració en una societat que té més dificultats per admetre'ls del que voldria confessar. Han vist els vots que guanyava l'extrema dreta en les eleccions de fa uns mesos. Saben bé què és patir una crisi d'identitat, i veure que el poble on nasqueren els imposa una identitat que no senten. El cas dels descendents d'algerians a França demostra amb quina facilitat aquella gent que pensam han de fer la funció de lligar dos pobles i dues cultures, que ha de servir per obrir els horitzons, es converteix, en els moments de crisi, en una nosa per a les dues bandes. Poden passar 40 anys, en poden passar 60, però ningú no sap molt bé què se'n pot fer. França i Algèria no duen camí d'assemblar-se més l'un a l'altre, i els beurs estan atrapats en aquest somni irrealitzable.