Escòria ideològica

La setmana passada vaig destacar el paral·lelisme entre la desunió de les esquerres franceses i els enfrontaments dels partits del Pacte de les Baleaars. Però hi ha altres aspectes que susciten reflexions aquí. El darrer fracàs del Barça, per exemple, no ha provocat la dimissió del president Gaspart, actitud que contrasta amb la molt digna de Jospin. Jospin es diu socialista, i quan ha considerat que ell no era la persona que més podia fer per aquesta opció ha dimitit. No és gaire habitual una actitud tan conseqüent. Els barcelonistes quasi no tenim record de presidents que no s'hagin considerat més importants que el club. El darrer va ser Agustí Montal, que, fa molts d'anys, va abandonar el càrrec després d'una mala temporada per deixar"lo a qui ho pogués fer millor. Posteriorment, els afeccionats hem assistit a la substitució del barcelonisme pel nunyisme, ara mateix encarnat per Gaspart, l'home que va despatxar qui millor interpretava les aspiracions de la massa social: Johan Cruyff. El nunyisme és la versió blaugrana del personalisme, una ideologia ben fàcil de descriure: no hi ha res pitjor que la desaparició del personatge. Ha estat una sort que Franco, Núñez i Gapart no ens hagin abandonat alhora. La versió col·lectiva del personalisme és el partidisme. Partidisme i personalisme s'uneixen gairebé sempre que els dirigents polítics han de comentar uns mals resultats electorals. Les dimissions són eludides i allò que s'imposa és la filigrana argumental per convertir el fracàs en èxit o, en el millor dels casos, per criticar la immaduresa dels electors. Però la misèria d'alguns dirigents no es manifesta només quan fracassen. També apareix quan administren els èxits amb baixesa. Chirac, per exemple, no ha estat gens equànime amb els vots que l'esquerra es veu obligada a regalar"li, i ha centrat la seva campanya a dejectar la política socialista per, segur com està de la seva victòria demà, partir amb avantatge en les pròximes eleccions legislatives. Chirac ho té tot, personalisme, partidisme, impostura, i, a més, ha resultat ser un xantatgista. I l'esquerra ha fet bé de cedir al xantatge recomanant el vot contra Le Pen perquè la situació és d'emergència nacional. Aquest comportament contrasta amb el que podem observar aquí, on el PSM posa en dificultats el Pacte i s'enfronta contínuament amb UM. I això que els nacionalistes del PSM no paren d'explicar que perillen la llengua, la cultura, la identitat i tot allò que un país considera sagrat. Per què, davant una situació d'emergència nacional molt pitjor que la francesa, el PSM no s'entén amb els altres nacionalistes? Perquè el partidisme guanya el nacionalisme. El partidisme i el personalisme són subproductes, escòria ideològica de curta volada, però fàcilment dominant. La divisió dels nacionalistes, igual que la de les esquerres franceses, ve d'un vici present en tota ideologia: tots tenim la tendència a considerar essencial «la nostra» visió política. I tota concreció implica restricció i les consegüents exclusions. Jo mateix, posem per cas, no puc tirar la primera pedra: vaig sortir del PSM perquè no teníem la mateixa percepció que la unitat nacional dels Països Catalans és un principi fonamental. Ara, però, ja no es pot defensar que l'adversitat que ens encalça i la misèria política en què ens trobam no justifiquen sacrificar partidismes, personalismes i altres aberracions per cercar la màxima col·laboració i fer front a la situació d'emergència. Tal com faran demà, lúcidament, els francesos d'esquerres.