He duit a terme una enquesta entre els amics, coneguts i
companys de feina. La cosa va començar com una simple curiositat.
Volia comprovar si el que havia detectat a casa meva, a la meva
família, era exclusiu nostre o si el fet es trobava en altres
llars. Però puc assegurar, amb dades fiables per a qui les vulgui
consultar, que es tracta d'un fenomen estès i compartit per una
gran majoria de gent: els nostres pares no estan orgullosos de
nosaltres. O, millor, puntualitzant les conclusions, no ens
manifesten l'orgull que, hipotèticament, senten com a progenitors
per nosaltres i els nostres èxits personals i professionals. Tampoc
no ens diuen mai si ens estimen.
Un cap de setmana de reclusió obligatòria a ca meva, em va
obligar a veure més televisió de la que solc veure. La programació
televisiva era plena de telefilms nord"americans d'adolescents i
joves amb problemes diversos. En algun moment, però, tot i les
malifetes i les malcriadures dels adolescents i els retrets dels
joves als pares per infanteses acomplexades, desarrelades i plenes
de desamor, els pares abraçaven els fills i els deien: «Estic molt
orgullós/orgullosa de tu. T'estim».
A la tercera pel·lícula de protagonistes diferents i argument
semblant em vaig començar a preocupar: els meus pares no m'ho han
dit mai. Vaig telefonar a la meva germana. «Assumpta, mon pare i ma
mare t'han dit mai si estaven orgullosos de tu?». «No, no m'ho han
dit mai». Els altres tres germans em donaren la mateixa
contestació. Aleshores vaig començar a fer la pregunta als amics i
a tothom. I pertot la resposta va ser la mateixa. No, els nostres
pares no ens ho han dit mai. Deu ser que no feim les coses prou bé?
O és que l'orgull sense ser un pecat capital no està ben considerat
per la doctrina cristiana? Els nostres pares són eixuts i entre
nosaltres l'expressió d'alguns sentiments es manifesta pel silenci
i el sobreentès. En qualsevol cas, crec que un copet a l'esquena de
tant en tant no ens faria cap mal. Tampoc no importa que a tothora
ens diguin que bons al·lots som i que bé que ho feim tot. Però,
entre els pares americans i els nostres hi deu haver un terme
mitjà. O no?
Per part meva, en represàlia per aquesta constatació tan
demolidora per al meu amor propi i el meu ego, he decidit fer un
regal a ma mare pel Dia de la Mare. Mai no hem celebrat aquest dia,
però enguany vull fer"li un detallet, un record per a aquest dia
d'homenatge a la maternitat. Després de cercar pertot, he trobat el
que s'adequa perfectament a l'objectiu (que recoman a fi de reparar
el mal que ens fa el silenci patern i matern davant dels nostres
èxits): un manual per aprendre a expressar els sentiments (bons,
s'entén) més íntims. Ara que hi pens, tampoc jo els dic mai que els
estim. Crec que també em convendrà llegir el manual.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.