El «fracàs» de Powell

Però que ningú no subestimi Colin Powell perquè és un home de passes curtes però decidides, i que s'ha guanyat el seu prestigi confiant només en l'encert dels seus moviments. Veterà de la guerra del Vietnam i de família humil, no anà a cap acadèmia militar d'elit. Tot s'ho ha guanyat a pols i des d'una profunda visió política i analítica dels conflictes. Com a bon soldat i coneixedor de la història dels Estats Units, no li agrada humiliar l'adversari. Durant la guerra del Golf, i com a cap de les Forces Armades, tingué en les seves mans una decisió importantíssima: havia deixat les tropes de Saddam Hussein en escac i mat i les seves divisions cuirassades eren a només 300 quilòmetres de Bagdad sense que res no s'interposàs al seu camí. Powell ordenà aturar l'ofensiva. S'estimava més un Saddam Hussein en el poder que l'Irak convertit en un focus de desgovern i de desestabilització internacional. Potser s'equivocà, potser no. Però allò indiscutible és que és un home partidari de recol·locar les peces al tauler internacional sense tomar innecessàriament els caps. La seva pressió és lenta, però implacable (així ho féu amb l'atac a Kuwait). I això és el que intenta amb Sharon i Arafat. Si van pel solc de la pau, sap que estan condemnats a entendre's. I cap aquí va la seva tècnica, centrada a envoltar els qui no accepten el camí traçat i forçant-los a trobar l'única sortida: la negociació. Mentrestant, mantindrà un Israel fortíssim però amb l'advertiment que les armes són per intimidar i només han de massacrar quan és imprescindible.