Veureu: el terrorisme és el problema que més preocupa els espanyols (CIS dixit), però ningú no ens explica què passaria si desapareix i ningú no podria explicar molt del que passa si no hagués existit. Què legitimaria una xerrada distesa entre els senyors Aznar, Péres i Arafat, si no existís l'experiència comuna de l'atemptat: la credencial necessària per a «ser qualcú», segons es podia interpretar de les paraules del castellà. Em direu que trec la frase del context per fer-ne una utilització perversa, i podríeu provocar-me un dubte raonable si no fos perquè no és l'única utilització del terror com a legitimador de qui el pateix en primera persona. Ho digué el «millor president d'Europa» que hi ha hagut aquest semestre i ho tornen a dir, cada dia, els seus i els que s'hi assemblem. Mai no veuran la llum pública les cintes amb les confessions dels presumptes terroristes, membres del comando Donosti. Mai no comprovarem si declararen tenir ordres de matar tot socialista que passàs pel seu davant a excepció del díscol senyor Elorza; però els encarregats policials dels interrogatoris ja ens ho han fet saber. La informació filtrada a la premsa del règim "sí, filtrada pels qui manen la policia; quina vergonya" du un missatge subliminal: no es pot ser un espanyol «bien nacido» sense merèixer un tret al clotell d'un fill de puta fanàtic. La bala traça la línia entre els bons i els dolents, o bascs a seques. Ja em perdonareu, però em recorda massa els «novios de la muerte» i tota la parafernàlia de sang i testosterona com a referent patriòtic. I em fa por i vergonya a parts iguals. Per això la pregunta del principi: com s'ho farien, els maniqueus gens escrupolosos, sense l'existència del terror? Qui els legitimaria en la seva estratègia d'anul·lar l'adversari?
Què vos hi jugau que si els que, amb més o menys vehemència o amb total o parcial identificació, defensam la idea d'una ecotaxa, celebràssim una trobada-festa el mateix dia que els propietaris de tots els àmbits volen ajuntar-se a l'Auditòrium per acollonir la guarda de quiques (com si ja no anassin ben acollonides, que demanen perdó per governar cada dia), ens qualificarien de: a) Polítics; que ja té collons arribar a utilitzar aquesta funció com a insult. b) Pagats per l'or del Consolat; sense comentaris, perquè no s'ho paga recordar què cobra qui i d'on. I c) Provocadors d'un cisma social; com si fóssim l'estímul i no la resposta a aquests colpistes de pa amb fonteta.
Llàstima que tots els que no han defensat la dignitat d'aquest poble amb la rotunditat que aquest poble esperava d'ells, s'apuntarien a la festa per xupar càmera. Si no fos per aquest perill real, l'encara non nata convocatòria podria ser el crit de basta que ens situàs a cadascú al seu lloc. A tots.
