Cadascú al seu lloc

Veureu: el terrorisme és el problema que més preocupa els espanyols (CIS dixit), però ningú no ens explica què passaria si desapareix i ningú no podria explicar molt del que passa si no hagués existit. Què legitimaria una xerrada distesa entre els senyors Aznar, Péres i Arafat, si no existís l'experiència comuna de l'atemptat: la credencial necessària per a «ser qualcú», segons es podia interpretar de les paraules del castellà. Em direu que trec la frase del context per fer-ne una utilització perversa, i podríeu provocar-me un dubte raonable si no fos perquè no és l'única utilització del terror com a legitimador de qui el pateix en primera persona. Ho digué el «millor president d'Europa» que hi ha hagut aquest semestre i ho tornen a dir, cada dia, els seus i els que s'hi assemblem. Mai no veuran la llum pública les cintes amb les confessions dels presumptes terroristes, membres del comando Donosti. Mai no comprovarem si declararen tenir ordres de matar tot socialista que passàs pel seu davant a excepció del díscol senyor Elorza; però els encarregats policials dels interrogatoris ja ens ho han fet saber. La informació filtrada a la premsa del règim "sí, filtrada pels qui manen la policia; quina vergonya" du un missatge subliminal: no es pot ser un espanyol «bien nacido» sense merèixer un tret al clotell d'un fill de puta fanàtic. La bala traça la línia entre els bons i els dolents, o bascs a seques. Ja em perdonareu, però em recorda massa els «novios de la muerte» i tota la parafernàlia de sang i testosterona com a referent patriòtic. I em fa por i vergonya a parts iguals. Per això la pregunta del principi: com s'ho farien, els maniqueus gens escrupolosos, sense l'existència del terror? Qui els legitimaria en la seva estratègia d'anul·lar l'adversari?