No fa pas gaire temps, quan la nostra capacitat de sorpresa no havia estat definitivament destruïda, l'exposició de Gunther von Hagens hagués estat un bon objecte d'atenció i de polèmica. Gunther von Hagens s'autodenomina anatomiartista, i ha exhibit aquests dies a Londres (després d'altres indrets) una mostra de 175 òrgans humans i 25 cossos sencers tractats amb diversos líquids i tècniques que l'autor ha inventat i que els presenten amb tota l'aparença d'haver estat plastificats. Els bocins humans i els cadàvers complets, sostrets de la putrefacció que és el destí comú dels humans en general "tret de subconjunts com els sants o les mòmies, inclosa la de Lenin", tot i no destil·lar cap líquid ni emetre cap flaire, han suposat un cert trasbals als visitants de la galeria d'art londinenca on es mostren, perquè el públic "que és un animal de costums" espera trobar altres objectes a una galeria d'art, més que no cadàvers: instal·lacions fetes amb maons i fils elèctrics, pintures incomprensibles i alhora caríssimes, formigues dibuixades amb colors fulgents i coses per l'estil. Dins del magma força tradicional "això sí: presentat com a revolucionari" que presenten ja fa dècades les galeries d'art, trobar una dona embarassada dissecada i amb la panxa oberta o un cervell plastificat, com el que "encara que no ho sembli" tenim dins el cap, no hauria de cridar gaire l'atenció del públic habitual d'aquests locals, i manco a Londres, que deu ser una de les meques absolutes de l'art, la moda i aquests mons similars. Crec que tothom estarà d'acord que no val la pena dedicar ni cinc segons a la discussió si això és art, i segurament tampoc al que ha estat motiu de l'escàndol que acompanya aquesta exposició des dels inicis, en resum: si els cadàvers poden "amb l'autorització del propietari, que hom entén ja desaparegut" exhibir-se públicament rere haver estat plastificats. (Si el nostre cos no és nostre, em demano, qualsevol altre propietari és pitjor i més problemàtic i gaudeix de menys ttols per ensenyorir-se'n). La qüestió és una altra. Les tècniques patentades per von Hagens ens permeten, a tots, somiar amb una immortalitat reduïda, i a alguns, als més materialistes, amb una momificació de disseny que hauria de satisfer els qui pensen que només som matria perquè, si és així, «¿què pot haver-hi més desitjable que evitar-nos, al cos que som, la putrefacció, la desaparició, la descomposició fins al no-res? I també als sectors més fervents del capitalisme, als qui ja s'hagin convençut que tot és mercaderia, perquè si per un preu acordat "i pagat a la bestreta, preferentment" el nostre cos pot ser cedit perquè sigui plastificat un cop ja no ens faci cap falta, com un darrer servei, diguem-ne, l'apoteosi del capitalisme és molt més a prop del que ens pensàvem.

Sort que els anglesos són prou liberals i els qui se n'han queixat, de la novetat d'omplir de cadàvers la galeria Atlantis, han estat una minoria. Per damunt dels seus crits s'han sentit ben clars altres: per exemple, si vols sobreviure't, plastifica't. Si vols passar a la posteritat amb elegància, cuida el teu cos (no perquè tingui molt de sentit viure molts anys, sinó tan sols per estar preparat el dia que arribi l'embalsamador). Si vols ser atractiu de forma permanent, fes un cadàver formós, perquè la vida "i la joventut encara més" són força breus, però la plastificació és gairebé eterna. I sobretot no et capfiquis gaire amb la qüestió de l'ànima: ni tu ni ningú no la trobarà i mai no serà observada pels visitants d'una galeria d'art amb la contundència que ofereixen el teu cor o el teu cervell. Jo només hi afegiria allò d'Spinoza: quant a la duració del nostre cos, no podem tenir sinó un coneixement força inadequat. I no tant perquè sigui veritat, o no, aquesta dita (a partir d'ara, n'hi ha prou amb manipular uns o altres líquids i productes químics per fer-nos gairebé tan duradors com una estàtua), sinó perquè se'ns afegeix una altra decisió que haurem de prendre sols, com sempre.