Quan el PP va decidir iniciar una estratègia grollera d'assetjament a Felipe González, basada en bona part en un front judicial que desgastaria el govern socialista, sempre procurà que el valedor màxim de l'operació, i gran beneficiat, José María Aznar, quedàs com a subjecte passiu: com aquell virginal polític que «recollia» el clam «social» (òbviament, més aviat mediàtic) per fer un «bé» a la societat. Era imprescindible que Aznar no aparegués com a part de la operació (per si anava malament), sinó com un instrument de regeneració davant la que ell considerava evident degradació i corrupció socialista. Com és conegut, els va sortir rodona, l'operació. Està clar que la vergonyosa utilització de tot el que tenien al seu abast per fer president Aznar (que va incloure atacs gens dissimulats al rei) no té res a veure amb els polèmics afers político-judicials que aquí s'han donat els darrers anys: els casos mediàticament batejats com Bitel i Mapau. Ara bé, sí que hi ha punts que se poden comparar. Vegem-ho.
Mentre que Aznar actuava com ja s'ha dit, amb un cinisme que li suposà grans rèdits electorals i polítics, fugint del protagonisme judicial, aquí el Govern en general i el president Francesc Antich en particular s'han banyat a fons. No és bo mai que un govern presenti querelles o que s'impliqui en batalles judicials. No ho és que ho faci un partit, que en pot sortir escaldat, o sigui que que ho faci directament tot un govern i el seu president és perillosíssim. Però així s'ha fet. Encara després que el jutge arxivàs divendres passat el cas Mapau, qualcú feia declarar al president Antich despús-ahir, que ho considerava una decisió «insòlita i sorprenent». El que és insòlit i sorprenent és que ningú no li digués al president que era moment d'estar-se calladet, dir que respectava les decisions judicials i intentar fugir del desastre en què l'han aficat. Per què és perillosa aquest implicació? Per dues raons, fonamentalment. Totes dues polítiques, sense entrar en el fons judicial.
La primera perquè si s'hi implica un govern i el seu president, inevitablement si el procés judicial no va com preveien, se gira la truita: l'acusat en surt políticament reforçat i l'acusador queda a la defensiva. Mirem l'exemple del cas Bitel: la setmana passada ja entrà en el debat del Parlament, quan el PP l'usà com arma d'erosió política contra el Govern; la reacció d'aquest provocà una llenegada del conseller Francesc Quetglas que insultà el PP i José Maria González Ortea dient-li «nazi». El principal perjudicat pel cas resulta que queda poc manco que la part dolenta de la història. Gran errada. Si no s'hagués implicat el govern, qualsevol dels seus membres hauria pogut sortir a la trona a tirar balons fora, una vegada arxivat el cas. Però en implicar-s'hi de tal manera, ja n'és part. Amb el cas Mapau passarà dos quarts del mateix, i els destinataris en seran més: començant per Antich, seguint per Pere Sampol i acabant amb Eberhard Grosske. A Aznar, el PSOE intentà implicar-lo directament en l'estratègia d'encalç a González. Mai no ho aconseguí. Aquí, el PP i Matas no tenen necessitat d'implicar-hi Antich i el Govern, ja s'ho fan tot solets. Segona raó. Implicar-s'hi tant significa un in crescendo de tensió. Ja s'ha vist. Recursos pel cas Bitel i pel cas Mapau. Enlloc de treure el president d'aquest embolic, encara li afiquen més. Per què no l'hi haurien d'implicar? Perquè amb els arxius dels casos, canvia radicalment el panorama. La tensió que ofegava la part acusada (Jaume Matas i el PP) ja està, com a mínim, repartida: li agradi o no al govern i a Antich no no són ells els que «gestionen» ara aquesta tensió; l'altra part també l'usa com a instruments d'erosió. Per si no queda clara l'argumentació, basta veure el que deia ahir mateix el secretari general del PP nacional, Javier Arenas, exigint a Zapatero i al Govern que demanàs perdó a Matas. Res és pitjor, per a un govern, i més a un any de les eleccions, que tenir fronts de tensió política dels quals res de bo en pot treure, i en canvi hi pot perdre molt. L'intel·ligent és salvar al president del desastre. Aquí se fa el contrari.
