Com que, aquests dies, tothom diu la seva respecte de l'ecotaxa, avui em veig empès a dir-hi la meva, o sigui a aportar"hi un parer menorquí. Sé d'antuvi que fer açò és, per definició, una nimietat, i que en una organització social inevitablement circumcèntrica com la nostra, el que gosi a dir el darrer anell "l'òrbita més allunyada del nucli", no compta un borrall. Però bé: ho manifestaré, modestament, per si servís per repolir la creació d'una fiscalitat "quedi dit per endavant com a pancarta de manifestació" que redundi en un necessari endreç de l'afeixugat, l'espremudíssim medi ambient de les illes.
Crec, en efecte, que les Balears estan freturades de capacitat econòmica i financera adient. Finalment, el problema és tan senzill com una operació aritmètica pueril. Disposam d'una solvència en caixa que és, més o menys, directament proporcional a la població nativa i de dret (posem devers 750.000 persones). Alhora ens veiem empesos a haver de fer front a una dotació d'equipaments i d'infraestructures també proporcional, o boni bé, a l'allau turística: posem pels volts dels deu milions d'éssers humans que, pel cap prim, van i vénen, que transiten les carreteres, i que cada dia posen a prova els aqüífers i els desguassos dels milers de quilòmetres de clavegueres, etcètera, etcètera. L'al·lot que hagués de resoldre aquestes elementals sumes i restes, ¿a quin resultat arribaria? Doncs a partir d'aquesta obvietat que a vostè el sutja ara mateix, la conclusió rutlla sola: no disposam pel que hem de gastar i pel que hem de mantenir. El desequilibri és incontrovertible. Amb la mà al cor: no li sembla?
Dit açò, supòs que aconseguiria certa unanimitat "i tanmateix les adhesions unànimes em fan venir por pel que flairen de casernàries"; hi hauria unanimitat, insistesc, si apuntam el sector turístic com el que, preferentment, abrusadorament, incideix sobre el territori, i aquell que sotmet a dures proves les capacitats de les nostres infraestructures. Idò bé, un sentit primari de la subsistència ens aconsella, primer, buscar un equilibri mínim entre ingressos i despeses. No advocaré per la comptabilitat perfecta d'«açò tenc, açò despès, i ni un cèntim més», però la racionalitat a què el fet ens obliga resulta ineludible. I segon consell: la faula de la gallina dels ous d'or mereix, per part nostra, la màxima cura.
L'ecotaxa, per tant, em sembla una aposta còngrua, plausible. Altrament és la plaga d'imperfeccions que, en l'actual versió, contaminen aquesta proposta fiscal. Un exemple punyent: tota la jet set amb casa pròpia en els nostres cobdiciats rodals estiuencs, se n'escapolirà, i, és clar, no voldria que passés com en la guerra de Cuba, en què anaren a morir només els fills dels pobres, perquè els rics s'hi redimien cofois sense maldecaps.
Ara que, pensat amb certa ironia, l'ecotaxa que perdrem per aquest cantó dels «casatinents» ens vindrà compensada per la que hauran de pagar els 13 diputats de Menorca i els 13 de les Pitiüses cada vegada que pernoctin als hotels de Palma per acomplir llurs deures parlamentaris. Exposada la cosa així, aquest model d'ecotaxa reclama una urgent cirurgia plàstica i reparadora. A vostè no li ho pareix també?
I no obstant tot l'anterior, acabaré amb una observació postrema. És una pura, brodada marca identificativa de la nostra autonomia. Abans de tenir el blat en el sac i ben lligat, ja circulen comentaris sobre les primeres inversions que ens donarà l'impost. Saben quins són? Aquells que avancen que és segur que a Mallorca es comprarà el fortí d'Illetes; que tal volta, potser, no se sap encara..., seguirà després l'esponjament de les Freixes de Talamanca; i a Menorca..., ni idea. O sigui: primer i segur Mallorca; Eivissa, ens ho pensam; i Menorca, ja ho veurem, hi ha temps. Per mi, la CAIB serà creïble el dia que les coses es comencin, segures, per l'oblidat perímetre que aguanta el melic balear.
