En el centenari de la seva mort, s'està escrivint molt sobre
l'obra i, sobretot, sobre la figura de mossèn Cinto Verdaguer. Tot
fa pensar que l'atenció que se li està donant obeeix més aviat a
causes extralingüístiques "malgrat ser el major normalitzador (per
dir"ho amb aquesta expressió) del català de la Renaixença, tot
aprofitant el doll viu de la llengua de la pagesia vigatana però
aportant també alguna cosa més, un bon sentit propi innegable i
impagable" o extraliteràries "malgrat ser sense cap dubte el major
escriptor català del segle XIX (de fet, Isidor Cònsul, que acaba
d'oferir"nos una ben sospesada antologia, molt pedagògica, de la
poesia i de la prosa del poeta, a la col·lecció Les Eines de Proa,
amb el títol d'Els bordons de l'arpa, ha gosat qualificar"lo com el
poeta català més important de la literatura catalana
contemporània).
Però "cal insistir"hi" possiblement no és ni la poesia ni la
prosa verdaguerianes "tan encomiada aquesta darrera per Josep Pla"
allò que està atraient de bon de veres l'atenció de crítics i
comentaristes a hores d'ara. S'ha subratllat l'extraordinària
notorietat que els darrers anys "els anys del drama i de l'escàndol
de la suspensió a divinis del sacerdot, i de la publicació, a la
premsa més «progressista», dels seus articles després apareguts en
forma de llibre, amb el títol d'En defensa pròpia" va atènyer el
sacerdot"poeta exorcista i carregat de deutes. Tanmateix, seria del
tot absurd pensar que aquesta popularitat afectava d'igual manera
la seva obra literària, per prestigi que pogués tenir L'Atlàntida
en certs ambients.
Com, per altra banda, resulta bastant «normal» entre nosaltres,
l'àpex de la seva popularitat "i ara podem parlar de popularitat en
el sentit més fort de la paraula, vull dir a nivell de masses o
d'un molt ample espectre de la població (amb predomini d'aquella
majoria més desfavorida econòmicament i socialment)" s'assoleix
justament en el moment de la seva mort i del seu multitudinari
enterrament a Barcelona, tot un testimoni emocional de la
repetidament esmentada popularitat.
Isidor Cònsul ens recorda, en una nota a peu de pàgina, que
Gaziel en va escriure memorablement, d'aquest enterrament tan i tan
sonat "fins al punt que, d'alguna manera, pot dir"se que encara no
ha acabat, per paradoxal i fort que això soni!", al capítol VIII de
Tots els camins duen a Roma. En aquest text hi podem trobar una
confirmació del que sembla la tesi més plausible: «la poesia de
Jacint Verdaguer degué entrar en un escàs deu o quinze per cent
dins aquell fabulós comiat que li tributà tot Catalunya; i, en
canvi, l'home combatut pels grans d'aquest món hi entrava, em
penso, en més d'un vuitanta"cinc o un noranta per cent».
Tenc la impressió que aquella pugna tan esqueixada i arriscada
que, després de servir"los tants d'anys, va mantenir amb
l'Establishment burgès i eclesial de la seva època "«Vull ser
aucell de bosc i no de gàbia» va confessar i proclamar en un poema
de 1896", va esser el que va determinar la seva anomenada i el seu
impacte a un nivell desconegut fins aleshores i, en bona mesura, és
el que està contribuint més a la revisió actual del seu cas, per
molt que la tasca que es planteja no pugui, de cap de les maneres,
reduir"se a l'espai temporal de la commemoració del centenari de la
seva mort.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.