Els que fèiem messions per un tractament polític del tema ecotaxa, les hem perdudes. Volíem debat d'idees, adobat de xifres demostrables i demostrades, i ens han donat batalla política entesa com anàlisi de la correlació entre forces i de la rendibilitat electoral de cada acció. No és el mateix, ni per aproximació. Si el Govern plantejà l'impost des d'una perspectiva política de canvi del model, poc a poc s'aferrà a la decisió com a simple instrument de cohesió del seu electorat. D'igual manera, els propietaris d'hotel, que començaren la guerra amb veleitats ideològiques sobre l'esperit «despistat» de l'ecotaxa "ni tan dolenta com per no compartir els principis, ni tan bona com per compartir les despeses", esdevingueren braç armat del PP, en la decidida tasca d'erosió del Pacte.
Amb els ulls posats en la intenció de vot, qualsevol moviment estava comdemnat a pagar el peatge de la imatge que l'encorsetava. Estúpid joc, i més estúpid rerefons, on fer una passa semblava una vergonyosa rendició. I, si els governs no es rendeixen, els que el pretenen, tampoc. Per això, l'armistici s'esmuny a cada passa, perquè en la batalla hi ha la raó de ser partidista. L'incomprensible d'aquests moviments d'escacs és l'estratègia dels propietaris, incapacitats, per definició, per a la victòria: mai tan feixucs comptes corrents abandonaren la vocació de cap per fer de coa de qui no mostra la cara, i han acabat víctimes de les necessitats belicoses del PP. La política és batalla, l'empresa, lluita. Qui confon els termes, confon el seu paper, i a mitja representació és tard pels canvis. Hauran descobert tard que, si s'intenta deixar l'enemic sense res, llavonces no hi té res a perdre.
Jo, en la meva innocència, pensava que un empresari era aquell capaç de respirar tranquil·litat com més intranquils anassin els seus empleats. Millor un pare de família, que un fadrí sense lligams; millor el que espera amb neguit el sou per cobrir la hipoteca, que aquell capaç de fugir amb el que porta al damunt. Millor el capdefava que necessita la setmanada per a un accessori superflu pel cotxe, que el conformat amb el que té, i li sobra... Però devien ser els d'altre temps, perquè aquests han posat el Govern al límit, al res o res, o et fot ara o et fotré després, com a únic paràmetre d'acció. Idò, fote'm ara i ja ho veurem... "no els quedava altre remei que dir, als que se saben conjunturals dipositaris de la voluntat ciutadana.
Quedar com magnànim i fer concessions o quedar com dèbil i fer les mateixes concessions, només es diferencia per l'actitud de l'adversari. És a dir, pel que vol guanyar l'adversari: si la batalla o el cap del contrari.
