Hi ha un parany en el qual hi cauen molts. I no és gens estrany, totes les informacions i les deformacions duen el mateix missatge subliminal: els propietaris d'hotel són com són (aquí, uns opinen que amb dret i els altres que sense, però no ve al cas) i, si el conseller tengués un altre tarannà, se'ls pot civilitzar (aquí, uns diuen civilitzar i els altres asseguren que no emprenyarien tant). A força de repetir-ho, a tort i a dret, aquesta cançoneta ha arrelat fins a llocs on mai hagués imaginat. Ha adquirit la qualitat de fet, i als fets no cal posar-los en dubte (prous dubtes tenim); especialment si, com aquest, tenen la «demostració empírica» en l'antecedent del senyor Mayol. Com si a ell no li haguessin aplicat la mateixa cançoneta: si fos d'una altra manera... Au, venga, qui pot creure que els adversaris no tenen els objectius clars. La qüestió no és si Mayol o Morro, Alomar o qualsevol altre, sinó què persegueixen els que els persegueixen; i no és un joc de paraules. Si no ho creis, provau de respondre a la pregunta: què els molesta, el polític o la política que segueix?
Marratxí és un municipi de creixement desmesurat, fruit de la pressió expansiva de Palma. Per això, no és gens estrany que sigui objecte de la golafreria dels grans especuladors. Amb voltors d'aquesta mida, la política no pot romandre aliena als seus interessos, ni no córrer el risc d'acabar servint-los. Resistir-se és una heroïcitat vetada als fràgils. Si, a més, les urnes no configuren cap majoria suficient, el merder és lògic. Però si, per a més embull, existeixen formacions fora de la disciplina ideològica dels grans partits, qualsevol cosa és possible. Des de la formació d'una majoria de govern tan estable com una baldufa, fins a intents d'OPA per part de formacions sense presència en aquell «parquet». De tot aixó, i més, hi ha hagut per allà. És conegut l'interès de la UM de la senyora Munar, o viceversa, per fagocitar, amistosament, els independents, ara units de conveniència als socialistes. Però l'eterna bèstia negra de la presidenta, el senyor Cañellas, pastura sovint per la contrada. Que no s'havia retirat? "demanareu els més innocents". De la política, sí, dels interessos, no. Que els independents prest acabin en braços dels populars amb l'ajut de la bielanguera (més s'enfila com més endins pot arrelar), només costaria «qualque» traïció: als pactes "i què?" i als propis "i per què no?
