La cançoneta

Marratxí és un municipi de creixement desmesurat, fruit de la pressió expansiva de Palma. Per això, no és gens estrany que sigui objecte de la golafreria dels grans especuladors. Amb voltors d'aquesta mida, la política no pot romandre aliena als seus interessos, ni no córrer el risc d'acabar servint-los. Resistir-se és una heroïcitat vetada als fràgils. Si, a més, les urnes no configuren cap majoria suficient, el merder és lògic. Però si, per a més embull, existeixen formacions fora de la disciplina ideològica dels grans partits, qualsevol cosa és possible. Des de la formació d'una majoria de govern tan estable com una baldufa, fins a intents d'OPA per part de formacions sense presència en aquell «parquet». De tot aixó, i més, hi ha hagut per allà. És conegut l'interès de la UM de la senyora Munar, o viceversa, per fagocitar, amistosament, els independents, ara units de conveniència als socialistes. Però l'eterna bèstia negra de la presidenta, el senyor Cañellas, pastura sovint per la contrada. Que no s'havia retirat? "demanareu els més innocents". De la política, sí, dels interessos, no. Que els independents prest acabin en braços dels populars amb l'ajut de la bielanguera (més s'enfila com més endins pot arrelar), només costaria «qualque» traïció: als pactes "i què?" i als propis "i per què no?