Despús"ahir el president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, va fer una d'aquelles coses que tant li agraden. Com qui no vol la cosa, i durant un parlament en un acte sobre Europa, en ocasió de la cimera del cap de setmana pròxim a Barcelona, va dir quelcom que gairebé passà desapercebut (si bé convenientment recollit per la seva televisió) i que és d'una profunditat política tal com que rectifica una línia mantinguda pel president català des que assumí el càrrec. Efectivament, Pujol va reclamar (com sempre) la presència de Catalunya en els òrgans de decisió unionistes europeus, però (i això és el novedós) donant per fet, «naturalment», que tal presència no seria directa sinó indirecta, sempre mediatitzada a través del Govern espanyol. No digué mediatització sinó «negociació», però pel cas està clar que és el mateix. Durant els vint"i"dos anys de Govern autonòmic i d'ençà de la constitució de Convergència Democràtica (i després amb la seva aliança amb Unió) és la primera vegada que tan clarament el president català reconeix que la presència a Europa s'ha de fer d'acord sempre amb el Govern espanyol que és el general i que, idò, Catalunya és reconeguda implícitament com una d'Espanya i, consegüentment, s'accepta la seva subordinació.
Per entendre el viratge cap a la realitat de Pujol només cal recordar que quan s'aprovà el Tractat de Maastricht, el president de la Generalitat anava dient dia sí i dia també, que allò obria les portes a la revindicació nacionalista d'una «Europa de les Nacions», potser com a resposta a la pressió nacionalista més radical d'aquells anys, protagonitzada al Principat per l'ERC d'Àngel Colom i Pilar Rahola («Estònia, Lituània... Catalònia...»). Tanta era la continuada referència de Pujol a allò que ningú més que els nacionalistes veien, que l'aleshores vicepresident del govern, Narcís Serra, li recordà que el Tractat deia específicament (com tot el posterior ha demostrat) que els subjectes de la construcció europea eren els estats i, implícitament, li explicava que no és que els estats perdessin poder, ans al contrari, el reforçaven. El canvi polític de Pujol pot ser políticament analitzat dins un marc general gens favorable als nacionalistes, en el qual també hi està entrant el PNB (que ha renunciat, si bé oficialment només se reconeix un «ajornament», a la presència directa a Europa a canvi de la renovació del «Cupo») o també com una preparació de la perfecta concordança del tecnocratisme d'Artur Mas amb el PP pels temps postpujolistes. Tant se valen les lectures en clau de tàctica política. Les passes que al respecte està fent el nacionalisme representat per Pujol (i també el basc, el PNB) situen les circumstàncies polítiques en un possible retorn d'allà d'on mai no haurien d'haver sortit: la de la racionalitat. La «dècada del sobiranisme», la dels noranta, com a estratègia, enfrontament ideològic i polític constant contra «Madrid» ha esdevingut un fracàs, atès que bàsicament ha significat el reforçament del centralisme més primari, sense la consecució de cap objectiu fonamental del nacionalisme perifèric i, a més, amb el descobriment per part del PP del filó de vots que és oposar"se als nacionalistes, com més grollerament millor. Tot i amb això, si el nacionalisme (com reivindicava Josep Melià i Pericàs amb les seves declaracions d'acceptar el tancament autonòmic) retorna, com pareix estar preparant"se a fer, a la dualitat (utopia ideològica verbal i pragmatisme polític) que l'havia caracteritzat abans de la «dècada sobiranista», les probabilitats de tranquil·lització política són altes i a poc a poc els interlocutors del poder central (el PP post"Aznar i, eventualment, un govern del PSOE) no tendrien més opció que canalitzar les lògiques reivindicacions nacionalistes, no només de la presència a Europa sinó també d'un efectiu encaix institucional de País Basc i Catalunya en el conjunt espanyol. I Balears? Com sempre, a la contra. Quan tot sembla tornar a la racionalitat per allà, aquí, que som una mica d'escopeta retardada, ens despertam amb el sobiranisme fiscal i el nacional. Però en fi, això és una altra història.
