Dies enrere, i per televisió, uns representants dels empresaris d'agroturisme, de turisme rural i de turisme d'interior qüestionaren "per no dir que en feren befa" la validesa "altra cosa hauria estat la vàlua" del pensament o de les simples opinions dels intel·lectuals en matèria turística. Són tan lliures d'expressar la seva opinió com ho han estat totes les persones que al llarg de la història han seguit aquesta línia de menyspreu pel pensament del seu temps quan aquest pensament no beneïa els seus interessos. El menyspreu pels intel·lectuals es dóna sempre en unes condicions determinades i a càrrec d'un cert tipus de persones. Una altra cosa és que l'intel·lectual estigui, també ell, sotmès a la crítica: diríem que aquest sotmetiment forma part de la seva mateixa definició; una altra cosa és que d'intel·lectuals n'hi ha de tota casta si els volem qualificar en relació al patró honestedat "i a qualsevol altre patró": com d'hotelers, jutges, polítics o policies. Però és en situacions de conflicte social i/o polític quan sorgeixen les desqualificacions globals de la figura de l'intel·lectual: sens dubte perquè la intel·lectualitat deu aportar punts de reflexió o instruments d'anàlisi d'aquestes situacions. Ara vivim a la nostra comunitat una situació especialment conflictiva, que es podria caracteritzar de moltes maneres. Deixau-me que intenti fer-ho per la via següent: uns pocs no es resignen a perdre poder en la presa de decisions que afecten tota la comunitat. Uns pocs han pogut decidir massa, tradicionalment, gràcies a la perfecta sintonia que mantenien amb el poder polític. Quan el poder polític ha canviat d'orientació, aquests pocs, que són els principals beneficiaris de les marques Mallorca, Menorca, Eivissa o Formentera, no s'avenen al nou escenari, en el qual els seus interessos particulars ja no són presentats com sinònims dels interessos de la majoria de ciutadans; i en el qual es pot detectar una certa revifalla d'alguns reflexos molt nítids de l'antiga lluita de classes, la superació de la qual algú va decretar unilateralment. En qualsevol cas, el temps actual hauria afegit a l'esquema clàssic una presa de consciència cívica que engloba problemes medioambientals relacionats amb el creixement "entre altres problemes. L'enrobustiment d'aquesta consciència ha posat en estat d'alerta i, en alguns casos, d'extrema crispació, aquells que, precisament perquè en són principals beneficiaris, se senten amos del país. Digau-ne de ruptura o de transició: vivim un temps en què els problemes afloren i els interessos es manifesten amb més claredat que mai. Ja ens resulta obsoleta la figura de l'empresari com a creador altruista de riquesa "s'ha dit molt darrerament; ja no és presentable el creixement, tal com s'ha entès fins ara, com a única clau per obrir les portes del futur. Ara és menester escoltar molta més gent, els ciutadans no ens conformam a viure en un país segrestat per una minoria. En el futur, el país haurà de ser de tots: tots hi hem de viure: el model de país, per tant, no el poden dissenyar uns pocs i d'esquena a la majoria.
A reflexionar sobre aquestes qüestions ens hi han convidat uns quants intel·lectuals, i això pot no agradar gens a alguns dels que fins ara navegaven amb patent de cors. En darrer extrem, però, allò que més i millor defineix un poble o un grup és el grau de compromís amb la seva cultura i de respecte pels seus intel·lectuals. El respecte no exclou, ans el contrari, la controvèrsia ni el debat. Els intel·lectuals no són "no han de ser" els santons de la tribu ni els ha de protegir cap privilegi, però un poble o un grup que no els té en compte o que els menysprea s'adscriu automàticament a la tradició més reaccionària i destructiva: i això pot no tenir massa a veure amb dretes i esquerres. Si en fos digne, invocaria Ortega y Gasset: seria un problema de cultura. Deixem-ho, provisionalment, en un problema de compostura.
