L'aparició de centenars de fotocòpies de documents fiscals relatius a la taxa del joc dins un contenidor del carrer situat a prop de la Conselleria d'Hisenda (descoberts pel periodista Lluís Lorenzo) ha desfermat una brega política i ha provocat una investigació de la Conselleria d'Interior, responsable de la custòdia d'aquests papers. I la principal reflexió sobre els fets és clara: els contribuents són sagrats, i el deure de custòdia i confidencialitat que té l'Administració sobre les dades dels ciutadans és inexcusable. Dins el contenidor hi havia, per exemple, les dades d'una empresa de màquines recreatives que es repetien en dotzenes de fotocòpies, i en cada una d'aquestes hi havia el nom i les dades, un per un, dels seus diferents clients. Qualcú s'imagina una empresa privada tirant al contenidor de la cantonada el seu llistat de clients? Anys de feina i tenacitat professional podrien caure en mans dels competidors, o de persones disposades a oferir aquesta informació. Dins el món privat, l'empleat que tira documents confidencials a un contenidor sense triturar-los o destruir-los pot ser greument sancionat o fins i tot acomiadat per manca de lleialtat. Doncs un espectacle semblant es podia veure pels voltants del carrer Palau Reial. No es pot consentir tanta «alegria» (o manca de ganes de fer feina) per part d'alguns servidors públics sobre els quals la societat civil ha dipositat la seva confiança. I si es consent, ja no estam parlant d'un servei públic. Està clar que s'han d'exigir responsabilitats. No val l'excusa que es tracta de documents «idèntics» en els quals tothom paga la mateixa taxa. Una declaració davant l'Administració és un acte importantíssim, vital per a la col·lectivitat. I qualsevol frivolitat posa, com a mínim, els pèls de punta.