Amb aquest nom valencians i catalans coneixien, durant la Guerra Civil, els avions que des de la Mallorca nacional franquista bombardejaven les republicanes València i Catalunya. L'odi i la por cap a aquells avions «mallorquins» era tan intens que el nom ha passat de generació en generació. També és, Les paves mortíferes, el títol d'un llibre de memòries que ha publicat un veterà lluitador republicà, Joaquín Varela. El llibre, a banda de ser un record sentimental del primer terç del segle passat i, a la vegada, un testimoni de la ferotgia de la guerra, especialment de la batalla de l'Ebre, dóna llum a un episodi poc conegut. El dels exiliats retornats voluntàriament a l'Espanya franquista abans d'acabar, o just després de, la guerra. La historiografia oficial del bàndol nacional mai no els prestà atenció. La historiografia antifranquista (fins a l'escàs grau de coneixement del suprasignat) tampoc no pareix haver"hi dedicat gaire atenció, potser perquè a pesar de ser quantitativament important i qualitativament rellevant, és un fenomen que no quadra massa bé en la mitologia antifranquista. Sigui com sigui, el cert és que testimonis com el de Varela ajuden que se vagin veient aspectes de la Guerra Civil sovint subjectes a massa intents d'oblit, segons els apriorístics interessos polítics i ideològics. Val a dir que Varela va ser un d'aquests exiliats voluntàriament retornats. Era un republicà convençut, i després un antifranquista compromès (cedí la seva impremta al PSUC). Li hagués estat fàcil no recordar el seu retorn voluntari abans d'acabar la Guerra, o bé edulcorar"lo. En cap «currículum» antifranquista quadra molt, tal condició. No ho ha fet. Segurament perquè no necessita justificar ni demostrar res. Simplement publica allò que va escriure just després de ser alliberat. I aquestes circumstàncies li confereixen al llibre una honestedat intel·lectual no gens habitual.
Mesos abans d'acabar la guerra milers i milers de combatents republicans se n'anaren cap a França. Allà esperaven trobar"se amb els democràtics francesos que els rebrien amb els braços oberts. Res més diferent. Camps de concentració, maltractaments psicològics, gana, manca d'higiene, acaramullament, deficiències de tot tipus... i, sobretot, ganes de llevar"se'ls de damunt. Per això darrer, segons conta Varela, tots passaven, després de deixar les armes, per un peculiar acte de filiació. El gendarme anava escrivint en un fitxa nom i demés dades identificatives i, al final, els feia una pregunta: Franco o Negrín? Els republicans no sabien què els passaria si deien Negrín, si bé tots més o manco imaginaven els camps de refugiats o concentració, com així va ser, i la incertesa consegüent. Del que no tenien dubtes era de què passaria si deien Franco. Retorn cap a Espanya. Varela, i dotzenes de milers com ell, digueren Franco. La por de l'exili, la desesperació de no tornar a veure mai més els teus éssers estimats, la convicció que ho pagava arriscar"se (Varela havia estat comissari polític i sotsoficial de l'exèrcit republicà, a més de membre d'ERC)... Vés a saber per què, però, segons l'autor del llibre citat, foren dotzenes de milers els republicans que optaren per tornar cap a Espanya. Entregats a la frontera a la Guàrdia Civil, immediatament foren engrillonats i anaren a parar a diversos camps de concentració. Allà, anaven emmalaltint i morint, lentament uns i d'altres afusellats. L'únic salconduit cap a la supervivència era obtenir una certificació de netedat política. Varela l'obtingué gràcies a la bonhomia del batle franquista del seu poble, que mentí en el certificat per salvar"lo. Per a d'altres, molts milers, el destí va ser l'escamot d'afusellament. És una història de dotzenes de milers de persones que conscientment s'entregaren a la repressió (en el cas de Varela: camps de concentració i després servei militar en l'exèrcit franquista) i, en no pocs casos, a la mort, abans que anar a l'exili. És una història terrible. Però qualitativament i quantitativament prou important com perquè qualcú algun dia l'estudiï.
