Divendres passat va ser la Diada de Balears. Una de les quatre institucionals (les altres són les respectives insulars), a les quals s'han d'afegir les particulars (la romàntica nacionalista del 31 de desembre o la televisiva de l'OCB i etcètera). Les institucionals se solapen els missatges i ningú amb dos dits de seny entén tanta hiperinflació de diades. Per què n'hi ha tantes? Perquè aquí els polítics volen tenir cada un la seva festeta particular. Són polítics (la majoria) que se creuen que això és publicitat. Ens donen diades per un tub de la mateixa manera que donen suport a empreses d'espectacles futbolers (quan esportivament van bé), o gasten doblers públics per votar una al·lota en un concurs de televisió, i tantes d'altres coses del mateix estil: l'única raó és la «foto» de l'endemà. Se pensen que els dóna vots. Confonen publicitat política amb publicitat comercial. Se venen com si fossin una mercaderia. I se creuen, a més, que funciona. L'exemple més clar, d'això, és aquesta Diada de Balears, inventada pel govern de Jaume Matas, i que està clar que l'actual executiu no sap molt bé què fer, amb ella. Seria lògic, per tant, que l'eliminassin. Però deuen pensar que, total, per gastar-se manco de mig milió d'euros ja està bé així, que això assegura que Antich serà portada a tots els informatius. Igual sentit transcendental tenen les demés diades. L'essència és la «foto» i no l'acte, i molt manco allò que commemora l'acte. I això du una constatació i a un interrogant. La primera és no poca política ja no és que facin actes amb un fons que els justifiqui i que, així, en protagonitzen les informacions. No. Ho fan a l'inversa: el que cerquen és la foto, i per això s'inventen un acte que justifiquen amb qualsevol fons, habitualment fals. Són polítics emmirellats per la publicitat i per ocupar el protagonisme mediàtics, entre els quals destaquen el PP de Matas i la UM de Munar. Vejem-ne els resultats tangibles. Per primera vegada el PP, l'any 1999, després de tres anys d'intensa política publicitària, perdé el Govern, mentre que en les quatre anteriors eleccions sempre aconseguí tenir-lo, sense necessitat de desplegaments publicitaris ni remotament comparables. Quant a UM, està fora de dubte la seva infinita habilitat per protagonitzar portades de diaris i obertures d'informatius. Doncs bé, els resultats electorals són molt minsos per a tant d'esforç publicitari i presència mediàtica: l'any 1983, 6 diputats sobre 57; ara 3 de 59. L'interrogant referit és si algun dia els polítics nostres s'adonaran, vist els resultats, que la publicitat política basada en la «foto» per si mateixa de poc o res serveix. Se creuen que «venent-se» per saturació, com una mercaderia qualsevol, basta. En política, la cosa no va així. Que li diguin, si no, a Miquel Roca, i la seva famosa Operació (1987) que no aconseguí ni un sol escó, a pesar de dedicar-hi tants de milions. O a Jaume Matas, que encara no entén per què no va ser president, «venent» tantes fotos com va vendre sempre amb la rialla «profident» dels bons venedors de cotxes. O a Maria Antònia Munar que per molt molt d'impacte d'imatge i publicitat, no despega electoralment. El millor venedor polític, fins avui, que ha tengut Balears, ha estat Gabriel Cañellas. Per «vendre's» utilitzava una tècnica molt útil i gratuïta, encara que molt difícil d'aprendre, si no se té: sentit comú, és a dir coneixement del medi i dels usos i costums. Per comparació amb el seu successor, Matas, se pot explicar la diferència entre la bona i mala publicitat política. El segon ho fià tot a la imatge publicitària comercial, perseguint la saturació, com un producte qualsevol. El primer anava als funerals que toca anar un president, sense fotògrafs ni publicitat, ja que sabia, com saben els bons polítics, que la cultura social funerària és, a Mallorca, allà on se guanyen respectes, simpaties i, per tant, molt de vots. I qui diu funerals diu tantes d'altres activitats socials. Cañellas entenia com se fa la bona publicitat: fent allò que tothom agraeix d'un polític. No inventant-se actes per aparèixer a una foto que per molta gent que la miri si ningú no entén el perquè de la qual, difícilment servirà de res. Per això Cañellas no anava de diades ni fotos inútils. Coneixia bé com se fa la bona publicitat política, que poc o res té a veure amb la comercial.