El llimb dels Absents, car no existeix l'infern de l'Oblit,
acull l'última morada de Juanito Muler qui in seculo fou i és
Johann Muehelgg. Tengué una transubstanciació tan efímera com
intensa de fervorositat espanyola, fins al punt de trasmudar-li les
essències i passar de no ser res a gairebé ser, per a honor i
glòria del patriotisme constitucional, en Juanito Mulero nascut a
qualsevol poblet a cavall entre Albacete i Andalusia; Llàstima que
una petita contraanàlisi de darrera hora no permeté que el Verb
tornàs carn i també li impedí enganxar aquesta «o» tan castissa i
patrimonial a la fonètica de la nova configuració humana que
adquirí per breus instants, per obra i gràcia d'una bruixa
portuguesa i la paga galdosa que, és cert que per una via
indirecta, li feia arribar nostra dona del Castillo, Pilar per als
amics, ministra, entre d'altres insignificàncies, també d'esports,
qui la plorà fins a l'extenuació i no l'abandonà fins a tenir la
perpètua convicció que desaparegué per sempre la més ínfima belluma
de la seva glòria.
Foren íntims mentre li durà l'àurea breu de l'existència i
ploraren a llàgrima viva el seus decés i trànsit irregular el rei
Joan Carles que ja havia espolsat les estores del Palau Reial per
rebre'l peu pla dins caseva i ser dipositari del valor moral de les
tres patenes d'or amb què volia engalanar la seva corona. També, li
consagrà amistat en José Maria Aznar qui, tot just creuar victoriós
la línia d'arribada, agafava el mòbil i saludava efusivament
l'heroi que ofrenava desinteressadament tantes glòries per Espanya.
Era tanta la cordialitat que en José Mari havia promès llogar-lo
com a professor particular d'esquí de fons, més que res per la seva
contribució a segellar espiritualment el patriotismo
constitucional, (no sé sap si l'estipendi aniria a càrrec dels fons
reservats) i en Juanito, agraït i generós, li faria obsequi dels
esquís que l'havien fet volar sobre la gelor nevada de Salt Lake
City. També feren patent la seva amistat les presentadores i
presentadors d'informatius de televisió i ràdio espanyoles,
públiques i privades, que amb el seu entusiasme donaren un gran alè
vital a Juanito Muler; ells foren els padrins de fonts del seu
efímer però refulgent regnat, els qui trasmudaren les seves
essències germàniques "quatre roïssos espuris" en existències
hispàniques de carn i os, ells foren qui el portaren a la pila
baptismal i, d'una ànima en pena, en feren un Juanito, d'un
germànic anònim en feren un carismàtic «espanyol a todos los
efectos» o com a molt un «espanyol de origen alemán». El Johann fou
automàticament Juanito, el Muehlegg, en una evolució instàntania de
la fonètica, esdveningué en Muleh»Muler i, quan ja s'insinuava el
Mulero, esdevengué el cataclisme inesperat. Tant és així que
dilluns passat, al telediari de les 3, l'essència Juanito havia
eixamplat completament els potons i el cadàver enterrat en calç de
l'oblit. Fou, en aquest espai televisiu, Johann Muhelegg, i res
«d'espanyol a todos los efectos» ni tan sols «espanyol d'origen
alemán». I no només el criticava obertament el tinyós d'en Paquito
Fernández Ochoa sinó que ho feien cara alta els mateixos que
l'havien acompanyat fins a l'altar de la glòria, que no eren altres
que els integrants de l'equip olímpic que representava Espanya. Li
mostrà gratitud immensa la Conferència Episcopal, que volia
establir ponts espirituals d'unió entre les arrels de l'Espanya del
passat i el futur resplendent i volien fer coincidir la decisió de
l'Assemblea de nominar per a santa a Isabel la catòlica "a en
Ferran «amb qui tanto va montar» que li donin pel sac" amb
l'arribada gloriosa a Barajas d'en Juanito, i qui sap si
l'haguessin passejat dues"centes passes per la Castellana sota
pal·li. El gremi dels toreros també lamenta el seu trànsit
instantani i guarden «brindis» i «relicaris», improvisats amb
urgència per no quedar malament davant la propaganda que en Juanito
els havia fet, per a una millor ocasió tot esperant que el blat
esdevengui espiga. N'han pres bona nota del greuge fet, per no
haver"los nomenat per res en el seu vernissatge castís, les
confraries de paellers; tot i així, les folklòriques que ja li
havien compost tres mots d'unes buleries; les belles dames sans
mercí del paper couche ja li tenien un tàlem, si podien burlar la
guàrdia de la bruixa portuguesa, per ajocar"lo i cobrar una
exclussiva. Eren també a punt de prendre billet per a la
pantagruèlica panxada nacional: les relíquies de Santiago apòstol,
els ecos dels crits de Don Pelayo en plena batalla de Covadonga. La
Reial Acadèmia de la Lengua ja tenia una cadira, encara que fos de
bova i baixa, per admetre'l i proclamar, en plenària sessió,
l'idiolecte que parla en Juanito com a «plus ultra» genuí de la
llengua espanyola. No estava confirmat, però ningú no dubta que hi
hagués algunes gestions, que en Matas el fes director del Pla
Hidrològic Nacional. I tanta de glòria s'esfumà en un no res.
Llàstima de culs que no saben evacuar segons quines merdes!
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.