Epitafi per a «Juanito»

Foren íntims mentre li durà l'àurea breu de l'existència i ploraren a llàgrima viva el seus decés i trànsit irregular el rei Joan Carles que ja havia espolsat les estores del Palau Reial per rebre'l peu pla dins caseva i ser dipositari del valor moral de les tres patenes d'or amb què volia engalanar la seva corona. També, li consagrà amistat en José Maria Aznar qui, tot just creuar victoriós la línia d'arribada, agafava el mòbil i saludava efusivament l'heroi que ofrenava desinteressadament tantes glòries per Espanya. Era tanta la cordialitat que en José Mari havia promès llogar-lo com a professor particular d'esquí de fons, més que res per la seva contribució a segellar espiritualment el patriotismo constitucional, (no sé sap si l'estipendi aniria a càrrec dels fons reservats) i en Juanito, agraït i generós, li faria obsequi dels esquís que l'havien fet volar sobre la gelor nevada de Salt Lake City. També feren patent la seva amistat les presentadores i presentadors d'informatius de televisió i ràdio espanyoles, públiques i privades, que amb el seu entusiasme donaren un gran alè vital a Juanito Muler; ells foren els padrins de fonts del seu efímer però refulgent regnat, els qui trasmudaren les seves essències germàniques "quatre roïssos espuris" en existències hispàniques de carn i os, ells foren qui el portaren a la pila baptismal i, d'una ànima en pena, en feren un Juanito, d'un germànic anònim en feren un carismàtic «espanyol a todos los efectos» o com a molt un «espanyol de origen alemán». El Johann fou automàticament Juanito, el Muehlegg, en una evolució instàntania de la fonètica, esdveningué en Muleh»Muler i, quan ja s'insinuava el Mulero, esdevengué el cataclisme inesperat. Tant és així que dilluns passat, al telediari de les 3, l'essència Juanito havia eixamplat completament els potons i el cadàver enterrat en calç de l'oblit. Fou, en aquest espai televisiu, Johann Muhelegg, i res «d'espanyol a todos los efectos» ni tan sols «espanyol d'origen alemán». I no només el criticava obertament el tinyós d'en Paquito Fernández Ochoa sinó que ho feien cara alta els mateixos que l'havien acompanyat fins a l'altar de la glòria, que no eren altres que els integrants de l'equip olímpic que representava Espanya. Li mostrà gratitud immensa la Conferència Episcopal, que volia establir ponts espirituals d'unió entre les arrels de l'Espanya del passat i el futur resplendent i volien fer coincidir la decisió de l'Assemblea de nominar per a santa a Isabel la catòlica "a en Ferran «amb qui tanto va montar» que li donin pel sac" amb l'arribada gloriosa a Barajas d'en Juanito, i qui sap si l'haguessin passejat dues"centes passes per la Castellana sota pal·li. El gremi dels toreros també lamenta el seu trànsit instantani i guarden «brindis» i «relicaris», improvisats amb urgència per no quedar malament davant la propaganda que en Juanito els havia fet, per a una millor ocasió tot esperant que el blat esdevengui espiga. N'han pres bona nota del greuge fet, per no haver"los nomenat per res en el seu vernissatge castís, les confraries de paellers; tot i així, les folklòriques que ja li havien compost tres mots d'unes buleries; les belles dames sans mercí del paper couche ja li tenien un tàlem, si podien burlar la guàrdia de la bruixa portuguesa, per ajocar"lo i cobrar una exclussiva. Eren també a punt de prendre billet per a la pantagruèlica panxada nacional: les relíquies de Santiago apòstol, els ecos dels crits de Don Pelayo en plena batalla de Covadonga. La Reial Acadèmia de la Lengua ja tenia una cadira, encara que fos de bova i baixa, per admetre'l i proclamar, en plenària sessió, l'idiolecte que parla en Juanito com a «plus ultra» genuí de la llengua espanyola. No estava confirmat, però ningú no dubta que hi hagués algunes gestions, que en Matas el fes director del Pla Hidrològic Nacional. I tanta de glòria s'esfumà en un no res. Llàstima de culs que no saben evacuar segons quines merdes!