Al senyor Matas li surten pretendents per totes bandes. A més del desesperat amor de la senyora Munar, tan pendent ella que el passarell li duri almanco mentre els altres mantenguin la desmesurada tendència a la gelosia; la guarda de quiques instal·lada al Consolat de Mar ha decidit afavorir la candidatura del ministre desaprofitat. No estic del cert si clínicament se'ls pot diagnosticar síndrome d'Estocolm o si és una altra malaltissa perversió, però fan tot el possible, i fins i tot l'impossible, per donar punts al que ha resultat ser el seu candidat preferit. Res que l'acusin amb un perit que no mereix ni la consideració del jutge de Bitel ni el respecte dels propis advocats; o que, des de la tresoreria del Govern, ningú faci públiques les anteriors dades de despeses en dubtoses publicacions i indubtables periodistes; ca, barret, si tot això no bastàs per assegurar el retorn del Jedi (de la mà del senyor dels anells), ara pretenen dar-li la raó en el que ni ell hauria considerat pronòstics.

Recordau quan, en un dels momentanis parèntesis de la convenient amnèsia, amollà la inconnexa frase «l'ecotaxa acabarem pagant-la tots els illencs»? Idò ara, aquest govern de monges de la caritat, ha decidit adequar la realitat a les anàlisis dels seus adversaris, com única manera de mantenir-los. Ja és massa tard per fer-los saber que la històrica fraternitat no té res a veure amb el fes l'amor i no la guerra dels hippies, i ens toca veure'ls teixint la catifa per honorar als enemics amb l'argument que tots som animalets de déu i visca la diversitat.

Així les coses, i amb aquesta candidesa que els defineix, són a un pas d'acceptar les tesis dels propietaris d'hotel i deixar l'ecotaxa en el prestatge de la utopia, després d'amollar una lletania d'excuses pròpies d'un nostradamus amb rebosillo. Podria ser l'única manera que se'ls ha passat pel cap d'aturar la pinotxetada i afavorir la vocació de pitonisa del senyor Matas, alhora. Podria ser. També podria ser que militassin en la creença de la desmemòria històrica, del tot s'oblida com a criteri d'actuació. Podria ser. Digau-me agosarat, però en conec un parell que s'avergonyirien de la traïció, i un parell més que no la perdonarien. En total, res que no contrarresti una foto devora na Chenoa, és vera, però motius més que suficients per fer zapping amb el comandament del crèdit o apagar la credulitat definitivament.