L'home, el d'avui i el del carrer, ha perdut quasi per complet la capacitat d'autoanàlisi. Sols sembla preocupar"li actuar, actuar i actuar sense fer més plantejament que el que l'automatitza en un ens que cada dia té menys remordiments de consciència davant la feina mal feta. L'explicació pot raure en el consumisme que canvia tota espiritualitat per una coca"cola avui i en una hamburguesa del Mc Donalds i una coca"cola demà.
El pitjor càstig per aquest home tan inconformista és no tenir mai temps, i, per això fa les feines com si anàs de ciclista en una contra rellotge. Així, els acabats no compten ni tampoc val la identificació. Ni de l'un ni de l'altre no n'hi ha, i no n'hi ha perquè els models i les pautes seguits tampoc no en tenen i perquè ha perdut gairebé definitivament l'autoanàlisi o la conscienciació del propi «jo».
Sense temps un va tan desbocat que ja ni el rellotge comanda. Comanda l'ambició i el voler ficar la reflexió al darrer terme; i l'home sense temps viu unes representacions desnaturalitzades al 100%, perquè perdut sols s'orienta en la imitació desarrelada, sent-ne la conseqüència més immediata l'estrès, la tensió alta, el colesterol, els triglicèrids i la profunda depressió de la qual difícilment en voldrà ser conscient. No voldrà ser"ne conscient perquè sense aquest roll quin ha de jugar quan tot canvi "profund en aquest cas" pressuposa un moment de crisi per a adaptar"se?
Tota aquesta despersonalització es multiplica per tres a les zones urbanes on la comunicació ha estat perpètuament una representació forçada i on la paraula «amistat» és concebuda sempre en pro del benefici o del negoci o del convencionalisme. Succeeix que a les ciutats la circumstància de la intersecció en trobar"te amb un o amb l'altre o amb molts és pràcticament buida a no ser que siguis un gran relacions públiques que sempre vulgui posar les tovalles. Així, els veïnats del mateix replà sols s'escometen amb un bon dia amb renou de TV de fons.
A la ciutat un es pensa ser més lliure, però el que està és sol, molt més sol i abandonat. És així, si no ho creis mirau els indigents i marginats que deambulen per Palma sense més assistència que la roba bruta, la barba de mig any, mig descalços i la ment tarada per la inadaptació. Què els ha passat? Podria ser molt bé que no han servit per a ser homes sense temps i que de tant de provar"ho han decidit assumir la condició d'indigent que sols demana de les autoritats pertinents la dignitat d'atenció que tota persona per ser persona mereix, perquè, si hi ha recursos, hi ha d'haver solucions. És ben hora que els polítics es posin menys corbata i que no facin abstracció de la misèria que enrevolta a Palma.
