L'home, el d'avui i el del carrer, ha perdut quasi per complet
la capacitat d'autoanàlisi. Sols sembla preocupar"li actuar, actuar
i actuar sense fer més plantejament que el que l'automatitza en un
ens que cada dia té menys remordiments de consciència davant la
feina mal feta. L'explicació pot raure en el consumisme que canvia
tota espiritualitat per una coca"cola avui i en una hamburguesa del
Mc Donalds i una coca"cola demà.
El pitjor càstig per aquest home tan inconformista és no tenir
mai temps, i, per això fa les feines com si anàs de ciclista en una
contra rellotge. Així, els acabats no compten ni tampoc val la
identificació. Ni de l'un ni de l'altre no n'hi ha, i no n'hi ha
perquè els models i les pautes seguits tampoc no en tenen i perquè
ha perdut gairebé definitivament l'autoanàlisi o la conscienciació
del propi «jo».
Sense temps un va tan desbocat que ja ni el rellotge comanda.
Comanda l'ambició i el voler ficar la reflexió al darrer terme; i
l'home sense temps viu unes representacions desnaturalitzades al
100%, perquè perdut sols s'orienta en la imitació desarrelada,
sent-ne la conseqüència més immediata l'estrès, la tensió alta, el
colesterol, els triglicèrids i la profunda depressió de la qual
difícilment en voldrà ser conscient. No voldrà ser"ne conscient
perquè sense aquest roll quin ha de jugar quan tot canvi "profund
en aquest cas" pressuposa un moment de crisi per a adaptar"se?
Tota aquesta despersonalització es multiplica per tres a les
zones urbanes on la comunicació ha estat perpètuament una
representació forçada i on la paraula «amistat» és concebuda sempre
en pro del benefici o del negoci o del convencionalisme. Succeeix
que a les ciutats la circumstància de la intersecció en trobar"te
amb un o amb l'altre o amb molts és pràcticament buida a no ser que
siguis un gran relacions públiques que sempre vulgui posar les
tovalles. Així, els veïnats del mateix replà sols s'escometen amb
un bon dia amb renou de TV de fons.
A la ciutat un es pensa ser més lliure, però el que està és sol,
molt més sol i abandonat. És així, si no ho creis mirau els
indigents i marginats que deambulen per Palma sense més assistència
que la roba bruta, la barba de mig any, mig descalços i la ment
tarada per la inadaptació. Què els ha passat? Podria ser molt bé
que no han servit per a ser homes sense temps i que de tant de
provar"ho han decidit assumir la condició d'indigent que sols
demana de les autoritats pertinents la dignitat d'atenció que tota
persona per ser persona mereix, perquè, si hi ha recursos, hi ha
d'haver solucions. És ben hora que els polítics es posin menys
corbata i que no facin abstracció de la misèria que enrevolta a
Palma.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.