algo de nubes
  • Màx: 11°
  • Mín:
10°

Palestina

L'estat d'Israel ha exercit des de la seva creació una certa fascinació en la majoria de catalans coneixedors de la pròpia història i reivindicadors d'un futur lliure i sobirà. A l'independentisme català l'exemple d'Israel li anava perfecte per mostrar com un poble maleït per la història i perseguit durant segles pels seus enemics podia aconseguir, gràcies als seus propis esforços, finalment establir-se dins unes fronteres internacionalment reconegudes. Si una nació desfeta, sense territori propi, amb moltes d'històries particulars, sense altre símbol d'identitat nacional que la religió, ha estat capaç de convertir en realitat una utopia, ¿com no ho ha de ser, també, una nació que s'ha mantengut compacta dins un territori concret, amb una història compartida i amb uns símbols d'identitat molt més nombrosos i evidents, entre els quals el més important és la llengua?

I precisament també pel cas de la llengua Israel s'ha convertit en un mite: l'únic cas conegut en el món d'una llengua «ressucitada» és el de l'hebreu, que va passar de ser una llengua morta usada només en el ritual religiós (ni els mateixos rabins hi parlaven fora dels actes religiosos) a ser la llengua oficial de l'estat d'Israel. Un procés de normalització que ha estat (i encara ho és) l'enveja de tots els qui ens rompem les banyes pel català.

Però l'admiració és bona de guanyar i bona de perdre. Admiràvem Israel com a poble que ha sabut resistir l'envestida múltiple dels seus enemics i ha sabut refermar-se amb tots els seus atributs, però no podem admirar Israel com a estat imperialista format amb l'espoliació dels palestins i amb el terrorisme com a mitjà per consolidar-se. Per molt que el dolor pels morts pugui ser el mateix objectivament als dos costats del conflicte entre Israel i Palestina, també és molt clar objectivament qui és l'agressor i qui és la víctima. Israel agredeix des de fa anys els palestins que viuen amb escassos recursos a la part que els queda del territori, els roba la poca terra bona per fer-hi assentaments de colons, els roba l'aigua, no els deixa construir cases noves per viure, els mata quan vol... I encara té la barra d'acusar-los de terroristes, perquè no tenen altres armes per defensar-se que la seva pròpia dignitat, i prefereixen morir matant que viure com a esclaus o animals indignes.

És ben trist que de la mà del terrorista Bush el criminal de guerra Sharon (responsable, tothom ho sap, de les matances de palestins als camps de refugiats del Líban el 1982) pugui continuar la seva tètrica feina amb impunitat. Però també ho és que tengui la col·laboració del socialisme, personificada en el ministre Peres, premi Nobel de la Pau! Si el socialisme internacional predica la igualtat social i la justícia, ¿què fan els socialistes de tot el món per aturar la destrucció dels palestins i la consecució d'una solució justa? Per què no hi ha ja mobilitzacions a tot el món contra la guerra a Palestina? ¿On és l'esquerra pacifista que es manifestava contra la Guerra del Golf, contra els atacs de l'OTAN a Sèrbia o contra la guerra de l'Afganistan? ¿Què han de fer els palestins perquè el món, d'una vegada, es giri cap a ells? Ni tan sols són mereixedors d'un minut de silenci...

Ni tots els israelians són dolents ni tots els palestins són bons, això és segur. Però allò que és cert és que Sharon va ser elegit en unes votacions lliures a Israel, i per tant deu ser ver que la majoria dels israelians hi estan d'acord. En aquests moments, doncs, Israel és un estat que ha triat la guerra per no resoldre mai una estricta qüestió de justícia. Per actuar així compta amb el beneplàcit del 'Big Brother' americà, l'aquiescència de la Unió Europea (que xerra més que actua) i la complicitat de tota l'esquerra mundial, incapaç del més mínim moviment de suport a la causa de les víctimes; a més de comptar tàcitament amb la complicitat dels dirigents àrabs, preocupats sobretot a mantenir-se en el poder enmig de la corrupció.

Jo ha ho tenc ben clar: el mite d'Israel s'ha esvaït. El nou mite de poble indomable que lluita per la seva independència és Palestina. I el mite de l'esquerra solidària també s'ha esvaït. No tornaré a anar a cap altra manifestació anti res si primer no en convoquen una pels drets de Palestina i per aturar la guerra entre jueus i palestins.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.