Tothom coincideix a assenyalar la tràgica data de l'11 de
setembre de 2001 com l'inici d'una nova era. Una nova etapa que
vendria marcada per la supeditació d'allò que en teoria havia
marcat l'anterior era (oberta el 1989 amb la caiguda del mur de
Berlín) i que es podria resumir amb el reforçament del concepte de
règim democràtic, de l'estat de dret i dels drets humans, al nou
valor que cotitza a l'alça: la seguretat.
Avui, un exercici tan aparentment senzill com traslladar-nos
abans de la data fatídica ens resulta gairebé impossible. Però un
servidor té la sort de poder escriure aquests articles i el mal
vici de guardar-los. Així que repassant la sèrie d'escrits del
passat mes d'agost n'he trobat un que es titulava «Mals temps per
al diàleg» i en el qual un servidor escrivia entre d'altres coses
(perdó per l'autocita, però la consideram necessària): «Si la
història avança amb alts i baixos ara ens toca viure (i allò que és
pitjor, a alguns morir) una de les davallades. Sembla que no corren
bons temps per al diàleg, que al cap i a la fi és, si no l'única,
sí la millor manera de resoldre els conflictes. Només recordar els
noms d'alguns dels líders que tenen a les seves mans la resolució
d'alguns dels conflictes que arrossega la humanitat, ja és com per
posar-se a tremolar. De tots ells, el cas d'Ariel Sharon pot ser el
més tràgic. Negar-se a veure que el conflicte entre els palestins i
l'estat d'Israel només té un camí per la seva resolució, que és el
diàleg, és més propi d'un fanàtic que d'un dirigent apte per a la
gestió política». A l'article hi feiem sortir la llista de
dirigents que estaven optant per la repressió en comptes del
diàleg, el president dels EUA, George Bush, l'italià, Silvio
Berlusconi i l'espanyol, José María Aznar.
Ens interessa l'article reproduït en part, òbviament per allò
que hi dèiem, però sobretot per quan ho dèiem. L'article es publicà
el 14 d'agost de 2001, o sia gairebé un mes abans de l'atac a les
torres bessones de Nova York. On volem arribar amb tot això? Doncs
a la constatació que la retallada a les llibertats, l'opció dels
líders mundials per la repressió, per la retallada de les
llibertats és anterior als fets de l'onze de setembre, i aquests
només són l'excusa perfecta per desenvolupar amb més celeritat el
procés de liquidació de les llibertats que en el darrer decenni del
segle passat semblaven consolidar-se i avançar.
En l'actualitat els EUA viuen un autèntic huracà de mesures
liberticides: la Llei Patriòtica, que permet les autoritats
arrestar sospitosos per un temps gairebé indefinit, deportar-los,
tancar-los en cel·les d'aïllament, vigilar el seu correu i les
seves comunicacions telefòniques..., la llei ASPA (American Service
Members Protection) que permet als EUA prendre qualsevol mesura
(inclosa la invasió d'un país) per rescatar qualsevol ciutadà
americà amenaçat de ser duit davant un tribunal internacional. I no
ha faltat qui ha defensat públicament l'aplicació de la tortura als
sospitosos de terrorisme amb l'argument (segur que els sonarà) que
«la tortura no està bé, però el terrorisme és pitjor». A Europa, la
cosa no pinta millor. Anglaterra Alemanya, Itàlia, Espanya, França,
han reforçat les seves legislacions repressives, les llibertats són
contínuament supeditades a la seguretat i s'avança a marxes
forçades cap a un estat cada vegada més policial.
Fa una trentena d'anys el crit de llibertat va ser «la
imaginació al poder». I certament, quanta imaginació ha demostrat
el poder per atacar la llibertat!
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.