L'escenificació del record

Quina hora és? Són les deu, les onze del matí? Potser JC ja ha recuperat la percepció dels colors, ara que vostè desplega el diari, així com pot, sobre una taula a la qual, entre la tassa de cafè amb llet, la sucrera i el plat amb l'ensaïmada, hi ha massa coses. Jo el conec, JC, de manera que si no l'anomèn pel seu nom és per un sentit elemental de la discreció. És jove, estudia història i és una mica de tot: poeta quan vol excel·lir de la vulgaritat, investigador a hores perdudes i revolucionari, així mateix, en adonar-se que el fet que tinguem un nivell de vida com els suïssos no suposa, necessàriament, que hàgim tocat amb un dit en el cel. La vida és qualque cosa més, i tant!, que menjar xocolata i fer rellotges de cucut. Aquest sentiment de rebel·lia s'ha generalitzat, en tenc constància. Darrerament s'ha produït una revifalla de l'interès per la II República i la Guerra Civil entre els estudiants, i JC "nét de pagesos i fill d'un empresari que té un hotel a s'Arenal", n'és un dels exponents més actius. Heus ací que aquests al·lots, entre els quals es troba JC, s'han cansat d'ésser suïssos i volen redescobrir la inquietud, qüestionar l'ètica establerta o simplement conèixer l'ahir per tal d'explicar-se el present. Avui, JC s'ha aixecat a les cinc de la matinada, s'ha vestit amb quatre grapades i ha sortit al carrer. Volia paladejar la boira i sentir com el fred de les primeres hores del dia ens aproxima a una idea vaga de la mort. És comprensible que les penes capitals s'executin de matinada. En aquesta hora les bruixes acaben de colgar-se i les fades encara no s'han aixecat. El cel, per tant, és buit. Jo li he contat, a JC, que a la meva infantesa únicament s'aventurava pels carrers, en aquesta hora, la gent tràgica, com és ara els clergues amb el viàtic i els lladres, de perfil tristíssim, que retornaven a casa amb bicicleta després d'haver robat a l'altra punta de la ciutat. Actualment, a primera hora, hi ha molta més gent aixecada. Sobretot en dissabte o diumenge, el carrer és ple de noctàmbuls. Tanmateix, no tenen la mateixa percepció del significat de la matinada aquells que encara no s'han colgat que els que s'acaben de deixondir. Tothom duu la seva ciutat al cor, la que el cor vol sentir glatir. I avui mateix la de JC no podia ésser compartida per ningú. O per quasi ningú. Sortia a l'encontre d'una ciutat antiga. I els records volen més amunt que el falcó, més lluny que l'oreneta. S'allunyen de nosaltres, així de clar. La ciutat s'identifica amb el present, perquè les persones són present. En els jardins de la Feixina, JC ha trobat un basc, seixantí, que aspira a ésser torero, i torejava en blanc i negre, indiferent al fred que el trepanava. Més endavant, sota la tutela ciclòpia del ciclista esculpit per Aligi Sassu, dos borratxos discutien una qüestió matemàtica. Disposaven de bolígraf, però no de paper. De manera que ambdós s'han abaixat els calçons i cadascú ha desenvolupat el problema a les anques de l'altre. No cal dir que han treballat de bades. En començar a exterioritzar els primers símptomes de refredament, ja sabien que no havien avançat ni una passa en la discussió, perquè no podien llegir allò que hi havia escrit en el cul propi. JC els ha deixat esternudant i discutint, i ha fet camí. Era una altra la seva ciutat. Sota les arcades del Passeig Mallorca una xinesa li ha ofert clavells. Li n'ha comprat quatre, de vermells, i ha vist com s'allunyava, amb pas silent i lleuger cap a la Xina. Immediatament JC s'ha adreçat a les Quatre Campanes, i a mesura que avançava pel camí del cementiri ha tingut la sensació d'ésser vigilat per milers i milers d'ulls. En arribar-hi, al cementiri, ha estat a punt de tornar enrere. Sentia feredat, cosa del tot comprensible. Això no obstant, ha fet el cor fort i, en lloc de girar en coa, ha resseguit el mur cap a la part de baix, fins arribar a l'esplanada dels afusellaments. Les agulles del rellotge assenyalaven les sis i mitja. L'hora, potser, en què vostè s'ha desvetlat com té costum de fer els dies feiners, i després de recordar que és diumenge ha estirat el llençol fins a les orelles i ha tornat a agafar el son amb una felicitat infinita. Era l'instant en què JC ha parat esment a tots els renous, a l'aguait de recuperar les veus d'un ahir ben concret. No ho ha aconseguit, perquè la mort, a vegades, vol manifestar-se en la seva essència més primigènia per fer-nos patent que és l'expressió del no-res. Aleshores, ha llençat enlaire els quatre clavells vermells i han caigut elegants, com els cossos que es desplomen. Tot d'una ha pensat que havia de fer qualque cosa més. Cantar La Internacional, potser? Ha cantussejat les primeres estrofes, però s'ha intuït patètic. Un himne adquireix sentit si el canten moltes veus alhora. I JC era conscient de la seva soledat. Tanmateix no se n'ha penedit d'haver vingut. La història no ens parla si no fem d'escoltar-la. I ell l'ha escoltada. D'antuvi ha après que el dolor és de color gris, d'un gris insuportable. Ha tornat a la ciutat sense clavells i amb la sensació que rere seu deixava quatre cossos desmanegats que s'estremien de vida en els plecs del record. Seixanta-cinc anys abans "un altre vint-i-quatre de febrer", allà on reposen els clavells queien assassinats Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Ques i Antoni Mateu, símbols de la llibertat.