La setmana ens confirma que la situació a la nostra estimada
terra incoherent està prou complicada. Certament (avui em
descobreixo optimista) la història ens presenta un vertader repte
com a societat moderna: fer d'un territori que ha viscut un dels
creixements econòmics més intensos del planeta un lloc on hi hagi
uns mínims de qualitat de vida d'aquí a uns anys. La pressió
demogràfica s'ha disparat en 10 anys, i això semblaria una qüestió
aparentment fàcil de resoldre des de l'Administració si no fos per
un petit detall: el creixement demogràfic ha esdevingut el segon
negoci més important d'aquesta terra. El turisme és indubtablement
la primera indústria, però els darrers anys, quan semblava que «tot
estava aixecat», ha arribat l'encimentada més grossa. Els motius,
els mateixos que ens han fet triomfar com a destinació turística:
la proximitat a Centreeuropa, les connexions, i, recentment,
l'entrada de l'euro, que ha obligat a molts a netejar els calaixos
de diners negres. Per si fos poc, els tipus d'interès tan baixos i
els darrers exercicis tan pobres de la borsa han desviat molts
d'inversors des del mercat de capitals cap al mercat del
ciment.
Això ha multiplicat els darrers anys la indústria i
subindústries vinculades a la construcció, que han esdevingut el
segon sector generador d'ocupació. I clar, aquells que arribaven
per treballar en la construcció, també necessitaven una llar.
A l'altre costat, la societat civil, fins i tot una part del
sector turístic (sobretot aquells empresaris que no tenen també una
constructora) venien reclamant un model més sostenible, amb unes
regles del joc clares que ens permetessin mirar al futur.
Les moratòries, i voldria somniar que definitivament els plans
territorials insulars, donaran resposta en part a la demanda
ciutadana. I clar que aquí ens arriba la gran qüestió: I ara què?
El sector de la construcció i promoció ja ha posat el crit en el
cel. Un sector que no ha pensat ni un minut en el demà, i ha
executat tot el que s'ha posat a tir sense dubtar-ho. La veritat és
que planificar no era la seva obligació. Els polítics repeteixen
una i altra vegada la paraula sostenibilitat, però molts d'ells no
tenen ni idea del que significa. I sobretot, no saben o no s'han
plantejat com reconduir aquesta situació. Pensar que l'obra pública
bastarà és una aberració.
Sense dubte, Balears no es pot permetre crear 40 mil places
anuals, siguin per a turistes o per a residents, ja que això ens
traurà del mercat en poc temps. Ara bé, la situació econòmica
derivarà en una forta aturada de l'ocupació que convendria començar
a afrontar. O esperarem que s'encadenin treballadors de la
construcció que han arribat a la «terra promesa» i que ara han
quedat sense feina?
La veritat és que la imatge d'un treballador reclamant un lloc
de treball perdut és l'única conseqüència de les restriccions
urbanístiques que no podré suportar.
No tenc clar que hi hagi alternativa per a tothom. I el que tenc
clar és que no podem renunciar al futur continuant amb la mateixa
línia.
Ara bé, potser si Matas seguís molts anys com a ministre de Medi
Ambient... La seva capacitat per promoure encimentades inaugurables
poden compensar les moratòries locals.
«Que Aznar li conservi la cadira molts anys» clama el
sector.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.