El passat mes de febrer el papa va nomenar 44 cardenals més. No
sé si em va molestar més saber que duien el vestit vermell perquè
simbolitzava que havien de donar fins a la darrera gota de sang per
la seva fe (reminiscències de les creuades encara avui dia?) o el
que costava aquell vestit: prop d'un milió de pessetes. Si tenim en
compte que n'havien de tenir un de recanvi, la factura del sastre
s'elevava a prop de dos milions de pessetes per barba. Més de 80
milions de pessetes gastades en roba de luxe cardenalícia! Tot un
exemple més de com se'ls gasten els representants de l'Església de
la creu d'or i brillants.
A Espanya l'església és finançada amb 15.000 milions que
provenen de la part de l'IRPF que els ciutadans volen dedicar
lliurement a aquest fi. Però per altres mitjans l'església rep de
l'Estat al voltant de 586.000 milions de pessetes. Què fan amb
aquest mig bilió? Ningú no té cap dubte que bona part d'aquests
doblers són invertits en causes més que dignes: Cáritas i Manos
Unidas en són un bon exemple. Ara, no em sembla bé que un
representant de l'església ens la presenti com una organització que
se mig enfonsa amb la poca caritat que rep del contribuent
voluntari. El que aporten aquests en comparació amb el que aportem
la resta involuntàriament és una broma.
L'altre dia llegia a Bellpuig, una revista de «premsa forana»
(aquest nom sí que és una creu) un article «de la parròquia»
defensant la institució eclesiàstica en la seva implicació en el
cas Gescartera. Em va xocar que digués que la premsa
«malintencionada» havia fet veure bubotes al personal. Encuriosit,
vaig anar a internet per fer repàs del maltractament que havien
patit i vaig trobar aquestes declaracions d'un teòleg sobre el cas:
«El que estam veient aquests dies és esperpèntic. Resulta que
alguns gestors de l'Església parlen d'amor fratern, caritat i de
grans temes religiosos i després acaben dedicant quantitats molt
importants de doblers en l'especulació financera, al que en termes
tradicionals del llenguatge eclesiàstic era la usura. L'església,
que durant segles va condemnar la usura, s'ha tornat usurera i
cerca l'interès dels doblers. Se li ha quedat curt el capitalisme.
Crec que Gescartera es la punta de l'iceberg, que ha donat a
conèixer fons i maneres de fer molt baixes que ningú no coneix,
però que hi són.». Ho deia fa unes setmanes José María Castillo,
teòleg i jesuïta, a un «malintencionat» mitjà de comunicació (se'm
fa difícil llegir això de «mitjans malintencionats» referint-se a
com ha estat tractada l'església pel tema Gescartera venint d'un
representant d'una organització que és propietària de mitjans de
comunicació com la COPE...).
Fa unes setmanes llegia a una altra revista, Cap Vermell, que en
comptes d'invertir els doblers a Gescartera haurien pogut deixar
uns quants milions sense interessos als feligresos de Cala Rajada
per poder arreglar l'església i així s'haurien evitat rifes, sopars
i altres històries per recaptar doblers. Que molt de tot allò que
feia l'església de poble per apropar-se a aquest s'ho carregava
després l'església de despatxos.
El Vaticà qualque dia reconeixerà que amb Gescartera i comprant
vestits per un milió de pessetes s'equivocava: si hem de fer cas
del temps que han esperat per demanar perdó als jueus o a Galileo
Galilei, això serà d'aquí a uns 1.000 o 2.000 anys. A pesar d'això,
el món continua donant voltes... amb menys fidels cada dia.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.