algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 13°
13°

Sant Dow Jones

El passat mes de febrer el papa va nomenar 44 cardenals més. No sé si em va molestar més saber que duien el vestit vermell perquè simbolitzava que havien de donar fins a la darrera gota de sang per la seva fe (reminiscències de les creuades encara avui dia?) o el que costava aquell vestit: prop d'un milió de pessetes. Si tenim en compte que n'havien de tenir un de recanvi, la factura del sastre s'elevava a prop de dos milions de pessetes per barba. Més de 80 milions de pessetes gastades en roba de luxe cardenalícia! Tot un exemple més de com se'ls gasten els representants de l'Església de la creu d'or i brillants.

A Espanya l'església és finançada amb 15.000 milions que provenen de la part de l'IRPF que els ciutadans volen dedicar lliurement a aquest fi. Però per altres mitjans l'església rep de l'Estat al voltant de 586.000 milions de pessetes. Què fan amb aquest mig bilió? Ningú no té cap dubte que bona part d'aquests doblers són invertits en causes més que dignes: Cáritas i Manos Unidas en són un bon exemple. Ara, no em sembla bé que un representant de l'església ens la presenti com una organització que se mig enfonsa amb la poca caritat que rep del contribuent voluntari. El que aporten aquests en comparació amb el que aportem la resta involuntàriament és una broma.

L'altre dia llegia a Bellpuig, una revista de «premsa forana» (aquest nom sí que és una creu) un article «de la parròquia» defensant la institució eclesiàstica en la seva implicació en el cas Gescartera. Em va xocar que digués que la premsa «malintencionada» havia fet veure bubotes al personal. Encuriosit, vaig anar a internet per fer repàs del maltractament que havien patit i vaig trobar aquestes declaracions d'un teòleg sobre el cas: «El que estam veient aquests dies és esperpèntic. Resulta que alguns gestors de l'Església parlen d'amor fratern, caritat i de grans temes religiosos i després acaben dedicant quantitats molt importants de doblers en l'especulació financera, al que en termes tradicionals del llenguatge eclesiàstic era la usura. L'església, que durant segles va condemnar la usura, s'ha tornat usurera i cerca l'interès dels doblers. Se li ha quedat curt el capitalisme. Crec que Gescartera es la punta de l'iceberg, que ha donat a conèixer fons i maneres de fer molt baixes que ningú no coneix, però que hi són.». Ho deia fa unes setmanes José María Castillo, teòleg i jesuïta, a un «malintencionat» mitjà de comunicació (se'm fa difícil llegir això de «mitjans malintencionats» referint-se a com ha estat tractada l'església pel tema Gescartera venint d'un representant d'una organització que és propietària de mitjans de comunicació com la COPE...).

Fa unes setmanes llegia a una altra revista, Cap Vermell, que en comptes d'invertir els doblers a Gescartera haurien pogut deixar uns quants milions sense interessos als feligresos de Cala Rajada per poder arreglar l'església i així s'haurien evitat rifes, sopars i altres històries per recaptar doblers. Que molt de tot allò que feia l'església de poble per apropar-se a aquest s'ho carregava després l'església de despatxos.

El Vaticà qualque dia reconeixerà que amb Gescartera i comprant vestits per un milió de pessetes s'equivocava: si hem de fer cas del temps que han esperat per demanar perdó als jueus o a Galileo Galilei, això serà d'aquí a uns 1.000 o 2.000 anys. A pesar d'això, el món continua donant voltes... amb menys fidels cada dia.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.