Història i personalitat

Ara ja em direu com anar falaguer amb aquest sac a l'esquena, com envestir una crítica amb la trava posada per les pròpies i reconegudes limitacions. Així que més val deixar les coses com la majoria ha consentit i no expressar impotència al davant del nou atemptat a la història, el pastiche que permeten intuir els peus de les noves faroles del carrer Bonaire. Ja es fotran si, per un casual, un dia descobreixen el que fan en el segle XXI per altres ciutats espanyoles on també governa el PP, però no comanda la caverna insaciable.

M'hi jug un pèsol que res no aturarà la conversió de la plaça de la Porta de Santa Catalina, ara amb personalitat pròpia malgrat l'intencionat abandonament, en una altra plaça com tantes, sense cap senya d'identitat pròpia que pogués fer dubtar el visitant si, realment, aquí no hi han arrasat sense límits durant més de deu anys. Podria ser pitjor, però ara no sé com. La veritat és que la plaça té dues de les característiques que més emprenyen el batle: història i personalitat; suficients arguments per a una sentència de mort. Una mínima esperança: si l'obra no comença tot d'una, no es podrà inaugurar per les eleccions i no s'ho paga fer-la. Així que les famoses i adormideres cates arqueològiques només seran un argument variable per a una conclusió invariable: l'aparcament s'ha de fer, i aviat, que això crema. Només faltaria que a l'oposició trobàs un catalitzador capaç de mobilitzar la ciutadania contra l'arbrericidi i l'assassinat de la memòria col·lectiva. Si, de veritat, qualcú cercàs fer la ciutat més habitable, no començaria per eliminar espais d'esbarjo, sinó per adecentar-los. Una cosa senzilla i massa barata com per agradar a aquest consistori.

Tendrem aparcaments on ni la ignomínia de la toponímia feixista aconseguí acabar amb la mediterraneïtat de la plaça, faroles de fa dos segles i «tradicions» de fa dos dies. Però només fins que la ciutadania "súbdits a part" vulgui. Ni un dia més.