«'Albricias!», va exclamar el senyor Gregorio Salvador, aixecant la seva copa de cava. «'Santiago y cierra España!», li va respondre Aznar. I a continuació li va suggerir, al senyor Salvador: «Resuma usted la emoción que nos embarga, que yo daré los gritos de rigor». El va advertir Piqué en un xiuxiueig: «Apacigua tu espíritu castrense, Kosemari, que estamos en sociedad». «Pero, oye, Piqué "li va respondre, irat" el patriotismo se alimenta de arengas. Si no doy los gritos de rigor 'ya me dirás..! Este acto patriótico puede confundirse con una convención de la Citroen». Anava a respondre-li Piqué, però el senyor Gregorio Salvador ja feia ús de la paraula. «Así como el labrador separa la cizaña del trigo "va dir amb to de quaresmer", el gramático deberá limpiar nuestro hermoso idioma castellano de toda impureza». Hi va haver aplaudiments. «¿Y si ahora doy los gritos de rigor?», va demanar Aznar a Piqué. «Xist!», li va respondre aquest. La gent era feliç, no endebades acabava d'estrenar aquest nou estat d'ànim que s'anomena patriotisme constitucional. Empès per l'eufòria de les belles paraules del senyor Salvador, Bertín Osborne va pegar una plantofada a les anques de Norma Duval. «Si señor, los sabios nunca se equivocan, Norma "va dir-li entusiasmat. Fuera impurezas. Jamás a un mulo extremeño le daremos a montar una jaca jerezana». Va estar-hi d'acord la senyora Duval. «Cierto "li va respondre", pero las manos en los bolsillos del pantalón, atentas nada más que al periquito». La crême del Partit Popular i del patriotisme constitucional celebrava l'acomiadament de la pesseta, perquè la seva substitució en el mercat monetari suposa la desaparició d'una de les darreres influències de la llengua catalana sobre la castellana. «Reconozco que este bello vocablo era algo así como una Pica en Flandes para nosaltres, els catalans», admetia Jordi Pujol a Antonio del Olmo, tot procurant no perdre les bones formes. «Sin embargo, señor del Olmo "va prosseguir", los catalanes aceptamos el cambio de denominació des del nostre profundo sentiment europeístico». «Por supuesto, Honorable», li va respondre Antonio del Olmo mentre aixecava la copa de cava. També va aixecar la seva, el President Pujol, malgrat acabàs de perdre quelcom tan important com és una paraula en el vocabulari del veïnat. «Tornarem a patir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer!», va exclamar, i el seu ull intermitent va pipellejar amb més velocitat que mai. La festa era força animada i era evident que les converses estaven impregnades per dues inquietuds enaltidores de l'esperit, com són el patriotisme i la cultura. «Cuando empezamos con lo del jeriñac "li comentava un alt càrrec de l'Administració de tota la vida a un altre alt càrrec de l'Administració de tota la vida", no teníamos que haber parado hasta limpiar el vocabulario de extranjerismos». Va estar-hi d'acord, el segon alt càrrec. «Y de regionalismos» "va matisar". «Elogias el pa amb tomàquet y ya Companis se nos sube a las barbas». Del jeriñac, que va suposar una de les campanyes patriòtiques més decidides per a la defensa de la puresa del castellà, la conversa general va derivar inevitablement cap a la gent de lletres. Intel·lectuals del franquisme com José María Alfaro, Adriano del Valle, José María Pemán i la majoria dels que, en els anys quaranta, feien tertúlia en el café Pelayo, en el Varela o en el Gijón, no haurien permès la influència separatista en el llenguatge espanyol. Pérez Reverte va proposar recuperar Jeriñac «y a los franceses que les den morcilla». Mayor Oreja no va estar-hi d'acord, tot argumentant que el francès és una llengua de senyors i que les relacions entre Espanya i França pel que fa a la lluita antiterrorista són força cordials. «Para hacer del castellano una lengua moderna, "va pontificar el senyor Gregorio Salvador" nos queda un nuevo vocablo catalán por sustituir». «¿'Cuál!?», demanaren la majoria de convidats, animats pel cava. «'El vocablo paella!», va exclamar el señor Gregorio Salvador. «'Nooo!», cridaren gairebé tots a l'uníson. Hi va haver una commoció general. La paella forma part de l'espanyolitat més genuïna. Com podien substituir-la per una altra que evocàs amb tanta precisió símbols sagrats com són el dinar en família, la festa major, el pitxer de sangria a la platja, etcètera? «El bisturí de los intelectuales es doloroso, pero siempre certero», va comentar Kosemari, molt disposat a entendre la gent de lletres d'ençà que la seva estimada Ana s'ha comprat els contes dels germans Grimm. Josep Piqué va voler calmar els ànims i va recordar que actualment Espanya disposa d'uns intel·lectuals de primera fila, capaços de trobar un nom adient per a substituir el de paella. Antonio Gala, que fins aleshores havia acaronat el coll d'un cigne blanc, va demanar la paraula. «Yo abomino de los intelectuales carpetovetónicos que por defender a Felipe VII niegan la cultura francesa», va dir en clara referència a Pérez Reverte. I afegí, tot recordant un viatge que va fer l'estiu passat a París amb la gent de l'Inserso de Talavera: «París me roba el corazón y sin embargo mi alma es andaluza y española». «Yo propongo que la paella se denomine riz-olé», va continuar. I va explicar-se: «riz, és arroz en francés. Y olé es nuestra forma más genuina y universal de decir te quiero, de dar un beso, de hacerle un guiño apasionado a la belleza». «'Qué narices! "va exclamar el Nobel Cela" La paella es paella y ya la comían hombres con un buen par de cojones como Manolete y Arruza». Va mirar cap enrere perquè algú l'estirava de la jaqueta. «Molt bé, jove! "li deia Jordi Pujol" Vostè ens defensa la pervivència del vocable i nosaltres li donarem la Creu de Sant Jordi». «Mándeme un fuet, coño, que la cruz esa ya me la dieron por catalanista», va exclamar el Nobel Cela. «'Ya lo creo que le daré un fuet! "li va respondre l'Honorable" Un fuet y la crus, li enviaré jo a usted. Y si la crus la té repe, déla a su señora que es de oro de ley». La festa va continuar animada i amb la satisfacció que amb la supressió de la pesseta s'acaba de fer una passa força important per a netejar l'idioma castellà d'influències alienes. «Esto de la paella es como Gibraltar, una espina», li comentava Kosemari a Piqué. Arribat el moment d'anar-se'n, Aznar va insistir al seu ministre de les coses patriòtiques. «¿Doy ahora los tres gritos de rigor?», li va demanar. "Reservate para mañana que haces el saque de honor en el campo del Carabanchel Alto», li va respondre. «Como quieras» "va acceptar Kosemari. I afegí: «Ensayaré en casa ante Ana y los niños».