El delme

Entenc la resignació del personal davant les constants agressions en nom de la seguretat. Cada dia passam per més controls, convivim amb càmeres que ens escruten la intimitat, es registren les nostres dades en una escala de progressió geomètrica, tenim números que ens inventarien per a cada una de les parcel·les de la nostra vida... Això abans de l'11 de setembre. Després, han augmentat tota casta d'agressions a la nostra llibertat en nom del «nostre bé». També ens hi resignam o, indistintament, protestam amb el mateix nul resultat: cap ni un. Ara bé, si és veritat que ens controlen, quantifiquen, vigilen i limiten sense que se'ns demani permís; quan ens deixen optar, acollonits per «tanta» llibertat, voluntàriament amollam la lletania de dades per afavorir-los el control. De quina altra manera explicau l'inconscient ús de les targetes de plàstic per comprar? Quina necessitat tenim de facilitar la tasca al Gran Germà? Vos confés la meva incapacitat per entendre aquesta autoinculpació davant de «la superioritat», aquest excés de franquesa, de confessió de gusts i costums, fílies, fòbies i mancances. En l'extracte de la targeta hi ha el resum de la vida de cadascú, i són a l'abast de qualsevol Gran Germà i del que vos ha de concedir el crèdit, en primer lloc. Provau a dir-li que el vostre dèficit el produeixen els llibres de text i la matrícula dels fills i veureu com se li dibuixa un somrís a la cara: sap, millor que voltros, en què, quant i com els gastau.