Segons s'ha publicat, en una de les ponències del pròxim congrés del PP es debatrà i, previsiblement, s'aprovarà que el partit defensarà per a l'immediat futur el tancament del procés autonòmic. Això és, acabar amb els fluxos de competències que està previst que assumesquin les autonomies i donar per acabat el procés iniciat amb la Constitució, el 1978, i encara abans fàcticament i simbòlicament perquè preconstitucionals són els ens d'autogovern basc i català. A l'anunciar-se la intenció del PP i, per tant també, del Govern nacional, que són els que tenen les paelles pel mànec (per cuinar les lleis i per fer-les menjar: majoria absolutista a les Corts, i el govern com a instrument d'execució d'aquesta) s'han aixecat les normals reticències i, per enèsima vegada al voltant del dia de la Constitució, s'ha reproduït la polèmica de l'estructuració de l'estat i qüestions associades. No hi ha dubte que totes les reivindicacions són legítimes, com tampoc no pot haver-hi (o no n'hi hauria d'haver) dubte que quan un reivindica la lluna sap que, si és prou intel·ligent i civilitzat per negociar, alguns punts haurà de rebaixar de les expectatives màximes si de veres vol arribar a un acord, i que la lluna no està en la taula negociadora. Així que entre l'immobilisme del Govern Aznar i del PP sobre aquestes qüestions i el «sobiranisme» nacionalista o existeix un punt de trobada, uns mínims de comuna acceptació, o res no canviarà i hi perdran, cada cop més, aquells que demanen la lluna. La qüestió política fonamental, doncs, és si hi ha vertadera voluntat d'arribar a un acord. I, la veritat, ara per ara no se veu per enlloc. Per cap costat. Normalment se dóna la culpa al Govern (a qui, si no?) i al PP. Clar que ho fan els que no són del PP. Des d'aquest partit se culpa a tort i dret i a l'escalfor dels atemptats contra els Estats Units mesclen interessadament el terrorisme internacional, el d'ETA i les reivindicacions nacionalistes per enfortir la seva concepció de l'Estat-nació a l'estil de la «grandeur» francesa. Una mena de missió històrica que, sembla, el senyor Aznar s'ha imposat com a continuació de la feina inconclusa per insignes antecessors seus, amb els parèntesis de la Segona República (1931-36) i la Primera Restauració Democràtica (1978-1993). Tot i ser evident, doncs, la intencionalitat de «reverdecer laureles» de l'Espanya de sempre per part del senyor Aznar i del PP, si els nacionalistes volen desmuntar aquesta barroera estratègia, no tenen més remei que acceptar allò que se deia abans i des del realisme presentar propostes polítiques serioses, i no només dedicar-se a fer cridaneres exposicions de màxims d'impossible consecució. Deia Josep Melià i Pericàs (gens sospitós, pareix, de ser anti-nacionalista) en una entrevista de juny de 1997, que els nacionalistes s'haurien d'enfrontar tard o d'hora a la realitat que el procés autonòmic no pot estar permanentment obert. Només a través d'aquesta mena de re-pacte, implícit, de l'esperit constitucional, se podria tenir un marc jurídic clar en el qual actuar. Que si els nacionalistes no ho entenien, això, corrien seriós risc no ja de deixar d'avançar, sinó de perdre el que havien aconseguit. Quatre anys i busques després, les paraules de Melià adquireixen tota la seva dimensió premonitòria. Òbviament, tancar el procés autonòmic se pot fer de moltes maneres. Una, per ventura, seria la de crear àmbits de funcionament estable de les relacions bilaterals entre els governs nacional i autonòmics. La reforma del Senat és una altra. Fins i tot se podria formalment tancar el procés quant als màxims (siguin quins siguin, aquests), però deixant oberta la porta per la progressiva assumpció d'aquests màxims per part d'aquelles comunitats que no els tenen. Possibilitats n'hi ha moltes, si hi ha voluntat d'acord. Però avui per avui pareix que tant el PP com els nacionalistes convergeixen, precisament, en l'interès compartit de la manca d'acord. Així, mentre Aznar por seguir la seva brutal involució, els nacionalistes poden seguir fent renou perquè ningú no se'n recordi que ells foren els que ajudaren a crear el projecte d'Aznar el 1996 quan votaren la seva investidura, sense posar sobre la taula res d'allò que ara diuen que és tan essencial.