L'any 1995 vaig rebre una cridada anònima: «Si estau interessat a entrevistar Naguib Mahfuz, heu de ser a Sóller avui a les 21.00 hores, al lloc...». La veu, femenina, es negà a donar-me massa detalls més. Un any abans, l'escriptor egipci havia estat objecte d'un atemptat "un atac amb ganivet" per part d'un fonamentalista. La seguretat impedia, en conseqüència, facilitar més dades sobre el lloc on restava Mahfuz, segons la informadora desconeguda. Després d'acceptar la invitació, vaig fer un parell d'aclariments: cap amic de Sóller ni l'editorial barcelonesa tenien constància que l'escriptor de la Trilogia de El Caire visitàs les Balears. Em vaig tèmer una broma pesada; en tot cas, el temps perdut en inquisicions ja començava a ser excessiu per una entrevista que semblava dubtosa en els seus objectius i la legitimitat. A més, em vaig preguntar si cap font fiable em confiaria una entrevista d'aquesta importància: no he de dir que la resposta fou negativa. No vaig presentar-me a la cita. Però ahir, quan l'escriptor complia els 90 anys d'edat, vaig recordar aquesta fita, i una vegada més vaig sentir que havia comès una falta imperdonable per deixació de funcions. Tot i estar convençut que aquella cridada fou una presa de pèl, encara estic penedit d'haver plantat Mahfuz.