Quan se produí el revifament del cas Formentera, reconvertit en cas Mapau, la resposta de Jaume Matas va ser el silenci d'arguments que poguessin contestar les acusacions i el desplegament escenogràfic per teatralitzar la seva presumpta fortalesa: tancament de files de la direcció regional del PP i suports absoluts de la direcció nacional. Quan era president ja utilitzà de forma recurrent aquest reclam del que podríem anomenar «argument d'autoritat» que presumptament seria implícit a un càrrec del govern central o de la direcció nacional del PP. És a dir, tant en un cas com en l'altre, Matas i el PP balear renuncien a utilitzar argumentacions pròpies per convèncer del que sigui, i fien la seva pròpia credibilitat a l'opinió de Madrid. Durant els tres anys (1996-99) de la presidència de Matas aquesta manera de comportar-se va ser constant. Cada dos per tres, el president cercava referència d'autoritats madrilenyes perquè, suposadament, la simple opinió o presència de suport d'aquestes presumptes personalitats, tendrien un efecte de confirmació i distinció dels actes i opinions del president balear. Aquesta manera de ser, i de fer política, ha estat una constant en la curta carrera política de Matas. Mai no ha presentat a la societat balear, quan era president, ni a l'espanyola, ara que és ministre, cap opinió pròpia, cap obra inequívocament feta i assumida per ell mateix, sense que hi hagi l'afegit d'un argument d'autoritat «suprema» que sempre és un càrrec nacional orgànic o institucional del PP. Quan era president necessitava desesperadament que algú de «Madrid» (entès no només geogràficament, sinó com a sinònim de poder general) estigués permanentment avalant les seves actuacions i opinions. Ara que és ministre passa el mateix, tant amb la seva actuació ministerial com, aquí, amb el seu paper de president del PP i, sobretot, amb tot el referent als casos escandalosos que l'afecten. És a dir, necessita sempre de qualcú que li doni la raó. No d'aquí. No ningú d'aquells que són els teòrics destinataris de les seves actuacions. Sinó d'una autoritat de «Madrid» que investida de no se sap què, sembla que ha de tenir capacitat per discernir el que és bo o no, el que és correcte o no, el que és convenient o no, per als ciutadans de Balears. Ara, quan se presenta la querella pel famós cas Mapau, tornem-hi amb el mateix espectacle. El que importa al ministre i president del PP no és el fons de l'assumpte (que, en tot cas i naturalment, seran els tribunals els que hauran de discenir el què i qui) sinó sobretot demostrar la suposada fortalesa de la qual seria presumptament investit per aquestes supremes autoritats que, aquest cap de setmana, han vengut d'excursió: Eduardo Zaplana, un dels delfins d'Aznar (si aquest se deixa), president de la Generalitat Valenciana i «pare» polític de Matas; el secretari general del PP nacional, Javier Arenas; i Jaime Mayor-Oreja, símbol conservador del «dic de contenció» davant del nacionalisme. Valgui l'aclariment que amb tot això dels casos Mapau i Bitel és indubtable que hi ha hagut interessos polítics en erosionar Matas i Rosa Estaràs, i que és penós que aquestes coses passin, en la vida política. Però quan un càrrec institucional i polític és acusat tan greument, per molts de «primos de zumosol» (que diria Francesc Antich) que vénguin a donar les particulars opinions (les quals són tan valuoses, per al cas, com les d'un servidor o del veïnat del costat), no varia gens ni mica ni el fons del cas ni, tampoc, la capacitació política per al futur de Jaume Matas. El que si de cas se demostra, amb tota aquesta història de la necessitat de ser permanentment validat per «germans grans», és que Matas no se considera a si mateix massa més que un disciplinat funcionari que ha de satisfer aquells que l'han anomenat, els quals, està clar, no són els ciutadans de Balears, sinó els alts càrrecs de Madrid del partit conservador. No és cap crítica. És una simple constatació. I, qui sap, per ventura és que Matas ha sabut detectar com ningú el menfotisme general dels balears cap al fet autonòmic. Si cada any que passa som manco autonomistes, per què hauríem de voler polítics diferents al distingit funcionari? Vist des d'aquest punt de vista potser sigui que el ministre i president del PP és un avantguardista polític.