Dels nostres intel·lectuals "i menys en conjunt" poques vegades se'n parla a aquesta terra. Sembla que un per un van pel seu vent sense fer gens de renou. I sent fidels a la realitat sense haver-se mai plantejat que ser intel·lectual és un signe de distinció i de figurar a l'avantguarda en el pensament d'un poble. Són persones dedicades a l'estudi, la reflexió, la meditació,... que aborden els temes d'una forma clara i molt entenedora. Al nostre país en tenim, encara que ni ells s'ho senten ni la societat els reclama que desenvolupin aquest paper. Quan criden l'atenció sobre un tema, i com experts que són, tenen una influència major que molta d'altra gent. Als altres ens queda aprofitar-nos d'aquest saber i a ells els pertoca enriquir la nostra cultura i ajudar en la construcció del nostre país del futur. Sembla una agraïda tasca però no per això se'ls pot obligar. De fet no se'ls pot endossar aquesta tasca. Necessiten ser encoratjats per evitar que donin l'esquena a les seves arrels. Construir un país no és cosa fàcil i tots som pocs per ajudar. Sense aquesta ajuda ens seguirem quedant més a prop de ser considerats un territori que no un país.
Hem de reconèixer que hi haurà intel·lectuals farts de voler ser utilitzats en causes propagandistes institucionals o partidistes. Estan escalivats i ja sentiren la necessitat de dir prou. I és que avui es pot escriure en ben poques retxes el paper dels nostres intel·lectuals fora de la seva tasca artística, o professional. La primera crítica que poden rebre és la por individual que semblen tenir al compromís social. No sigui cosa que es confongués compromís social amb compromís polític. Els nostres intel·lectuals, més bé fan el seu camí i cadascun per separat. És important, pels que no ho som, entreveure que els intel·lectuals no cerquen el reconeixement públic i que això limita els agraïments que més coneixem i que són aquells a què ens té acostumats oferir la classe dirigent des de les institucions.
Es fan lluny dels partits polítics i basta donar una mirada al parlament per comprovar-ho. S'ha de respectar això però és una prova més que ens mostra uns ciutadans que no es veuen representats pels polítics i que tampoc no treballen per ocupar el seu lloc i fer les coses d'una altra manera. Malgrat això hem de creure que són aprofitables per la construcció del nostre país. Hi ha unes obligacions solidàries dels intel·lectuals cap al seu poble i el seu país a les quals no és just que donin l'esquena.
Són peça clau per deixar fora de circulació el pensament únic intern de cada partit i donar entrada a idees fresques i plenes de seny i amor per la terra. És interessant no saber mai què pensa un intel·lectual davant una qüestió, ja que així la seva resposta se fa més creïble. A la nostra societat li queda molta tasca a fer fins a recuperar els intel·lectuals que a l'hora d'entendre la història, tant si ho volen com si no ho volen, hauran jugat per activa o per passiva, un paper molt important. Són un luxe del que no podem prescindir malgrat que és a ells als qui pertoca adonar-se i actuar en consciència. El seu criteri i el seu poder crític, tenen una influència decisiva a la societat que s'ha d'aprofitar en el present i no deixar-ho per estudiar als llibres escolars passats els anys.
A les illes és evident que no gaudim d'una tribuna intel·lectual i que no és precisament a la tribuna parlamentària allà on trobaríem gent que podria formar part de la primera. Una característica del primer quart de segle de política democràtica ha estat l'aïllament dels nostres intel·lectuals. El sentiment de país necessita de l'ajuda dels intel·lectuals perquè d'ells és la sobirania del pensament i de les seves bones idees; sembla just que ara ens beneficiem tots i que després ho facin les futures generacions. El paper que hi juguin els nostres intel·lectuals ho consider valuós i amb una tribuna intel·lectual en funcionament que ens aporti suggeriments pel disseny del futur del nostre país, tots en sortirem guanyant i això no pot ser mai dolent.
