A les planes del Diari de Balears de dissabte apareixia una notícia que em va sorprendre agradablement. Es tracta de l'organització del I Saló del Llibre de la Corona d'Aragó, que ha de tenir lloc entre el dia sis i el dia nou de desembre a la ciutat aragonesa de Montzó.
El nacionalisme català modern, entre el qual, evidentment, hi incloc l'illenc, tradicionalment ha viscut d'esquena a la realitat històrica de la nostra pertinença a la confederació catalanoaragonesa i s'ha centrat més en el petit país més proper, el Principat per uns, Mallorca per altres, les Illes Balears per més pocs, o en la reividicació dels Països Catalans, entesos com el conjunt de territoris de llengua catalana i entre els quals només hi cap una petita part de l'Aragó, la Franja de Ponent. D'aquesta manera hem renunciat a establir lligams més forts amb el nostre antic soci, amb el qual ens uneixen molts segles d'història. Sense anar més lluny, va ser precisament al castell de Montzó on va ser educat per ser rei Jaume I, el que fou anys més tard el conqueridor d'Eivissa i de Mallorca i el màxim artífex de la incorporació de les nostres illes a la cultura i llengua catalanes.
Ens manquen esforços per arribar a una confluència d'interessos amb Aragó, uns interessos comuns que hi són, i com a exemple basta veure el que ha passat amb les mobilitzacions en contra del Pla Hidrològic Nacional, que han aconseguit ajuntar catalans i aragonesos per la defensa del riu Ebre.
La corona d'Aragó, a més a més, s'ha de reivindicar com un model respectuós amb les distintes realitats i sensibilitats nacionals que va funcionar molt bé al llarg dels seus quasi sis segles d'existència. Cal recordar les paraules de l'actual president aragonès, el catalanoparlant de la Franja Marcel·lí Iglesias, a la Nit de la Cultura de l'any passat, el qual va posar l'esperit de convivècia de la Corona d'Aragó com a model per a la reconversió de l'Espanya actual en un Estat plurinacional. Aquest plantejament pot ser una alternativa al centralisme encobert, amb la conseqüent involució autonòmica, que ha provocat la majoria absoluta del Partit Popular a Madrid.
Nosaltres vàrem tenir un Estat que es tractava d'igual a igual amb Castella, amb un total reconeixement internacional, una important potència comercial i, en alguns moments, també militar, que li va permetre exercir un lideratge dins la Mediterrània occidental. No podem obviar aquesta realitat. És més, ens ha de servir de base per a reclamar el grau de sobirania que històricament ens pertoca i al qual no hem de ni podem renunciar.
Iniciatives com la d'aquest I Saló del Llibre han de ser una primera passa per estrènyer els lligams amb l'Aragó, un país que conserva, malgrat que molta part del seu territori compartesqui llengua amb Castella, una identitat nacional diferenciada, basada en bona part en la intensa relació històrica que ha viscut amb els Països Catalans.
Dins l'Estat espanyol, ningú pot reclamar tan fort i tan clar el títol de nacionalitat històrica com els antics regnes de la confederació catalanoaragonesa, els quals varen romandre més temps independents que el que fa que estan incorporats a l'Estat espanyol. Per això, igual que els bascs, al seu moment, reclamaren per a ells la legitimitat dels seus pactes amb la corona de Castella previs a l'existència de la Constitució, nosaltres hauríem d'esgrimir el nostre dret diferenciat com a argument per exigir una major cota de sobirania.
