Les crisis, diuen, presenten l'oportunitat d'obrir parèntesis de
reflexió. Això és el mal: només reflexionam entre parèntesis. I si,
a més, vénen propiciats per crisis, aquesta reflexió no sol anar
més enllà de la recerca de camins per tornar a la normalitat, que,
com sabem, és subsidiària de moltes circumstàncies que no es poden
controlar des d'aquí. A més, la normalitat, en aquells aspectes en
què s'hi pot actuar, desenvolupa unes inèrcies males de
contrarestar, alimentades per la llepolia dels enormes guanys del
dia a dia. Fan molt bé els hotelers demanant que els poders públics
ajudin les companyies aèries, sense les quals els hotels podrien
tancar i els seus propietaris reduirien beneficis. O fins i tot no
els veurien durant un temps indeterminat. La seva obligació,
òbviament, és fer tota la pressió possible per salvar tot allò que
es pugui salvar. A més, tenen un argument incontestable: el seu
naufragi seria el de tots.
Però això, essent veritat, no és tota la veritat. Fins i tot
diríem que és una veritat parcial, i les veritats parcials
tendeixen a acostar-se a la mentida. Els hotelers no demanen
directament per a ells, això és veritat. Aprofiten la seva força
per afegir-la a la de les companyies d'avions, i, així, una mà
renta s'altra i ses dues renten sa cara. Res a dir. En el fons,
però, allò que es demana és la solidaritat de tota la societat amb
el sector turístic, ja que els diners públics amb els quals es
podria ajudar les companyies aèries provenen de tots els sectors
socials. De la solidaritat, però, n'hauríem de fer una filosofia
-una estratègia, si vols- d'ús quotidià. Després de l'exemple que
alguns hotelers han donat aquests mesos en relció a l'ecotaxa, serà
més difícil que tota la població illenca se senti solidària.
D'altra banda, de les immenses fortunes acumulades, per alguns
empresaris del sector, ¿quina part n'ha revertit a la societat, en
forma de patrocini, mecenatge, creació de beques, financiació de
càtedres, de projectes d'investigació, etc.?
És menester que es dilueixin les suspicàcies que el gruix de la
població alimenta respecte de l'empresariat turístic: per a la qual
cosa han de canviar moltes coses, com és ara el sentit de la
responsabilitat que el diner ha de tenir respecte de la societat en
la qual es crea: sentit de país, en definitiva. I després, els
problemes d'uns serien els de tots, i no només per la miserable raó
que servidor li vaig sentir exposar fa poc a un empresari: «Jo en
tenc per viure com un rei on me passi pes coions. Si m'emprenyen,
deixaré tres-centes famílies sense feina». Així no anam. La feina
no és una almoina que s'atorga des de les altures empresarials. La
feina és la força del progrés. Cert, els hotelers ara tenen tot el
dret a demanar la solidaritat de tots -servidor també pag imposts.
Però hauríem d'aprofitar la crisi per fer una passa envant, per
diluir en el diàleg uns malentesos que entorpirien cada dia més un
enteniment -cada dia més necessari.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.