Els partits que integren el Pacte de Progrés "i per extensió,
qualsevol pacte entre partits diferents" han d'exercir la seva
acció política mantenint l'equilibri entre dues forces
centrífugues. Per una banda, com que es tracta d'una aliança
conjuntural, i al cap d'un temps aquests partits han de competir
entre ells en la cita de les urnes, és lògic que des de l'interior
dels partits s'exigeixi als seus dirigents el manteniment d'un
«perfil propi»: s'ha d'evitar que es confongui el partit amb el
pacte (en cas contrari la teva feina la poden rendibilitzar els
altres), i s'han d'efectuar determinats desmarcatges de la resta de
socis per frenar l'efecte dissolvent que pot causar la política de
pactes. Però per altra banda, la ciutadania, amb tota raó, exigeix
als distints partits del pacte un cert «perfil unitari» (que no vol
dir uniforme), una acció coherent i ordenada, un funcionament
marcat per la concòrdia i la bona relació entre les parts, una
eficàcia basada en l'estabilitat i en l'esforç per cercar el
consens.
Resulta evident que l'equilibri entre aquestes dues exigències
no és fàcil. Sovint, els moviments per mantenir un perfil propi
provoquen recels i friccions amb els altres partits del pacte, que
fins i tot poden derivar en enfrontament obert. I no podem negar
que, en algunes ocasions, hi sobra una bona dosi de mala llet. El
problema és que, quan passa això, la percepció ciutadana és que els
del pacte no s'entenen. En lloc d'apuntar amb el dit cap a
l'element causant de la desestabilització, s'estén una acusació
generalitzada que fica tothom dins el mateix sac: que si són una
olla de caragols, un batibull, que no saben fer feina plegats, que
tot el dia s'estan tirant els plats pel cap... Però si l'equilibri
es romp per l'altre cantó, si un partit evita els enfrontaments
perquè prioritza la lleialtat i l'estabilitat dels acords, sempre
hi haurà algú "de dins o de fora del partit en qüestió" que
l'acusarà de tebi, de no fer valer la seva força, de ser un
convidat de pedra dins el pacte, un «primo» que es deixa
bandejar.
Què hem de fer, idò? Ja he dit que mantenir l'equilibri no és
gens fàcil, i també és cert que la política de cada dia dóna lloc a
situacions molt diverses i complexes que no es poden reduir a un
esquema tan simple com el que he plantejat. Així i tot, crec que no
està de més apel·lar al sentit comú i a l'objectivitat. Primer, per
identificar els que es dediquen a posar pals a les rodes i a fer
escenes d'al·lot malcriat, i no caure en les desqualificacions
genèriques, sinó donar a cadascú allò que és seu. Segon, per no
confondre la lleialtat amb la beneitura. I tercer, per aprendre a
diferenciar els distints partits que conformen un pacte no tant a
partir de les picabaralles, sinó sobretot a partir de la feina
quotidiana que duen a terme en aquelles responsabilitats públiques
que tenen encomanades. És a dir, més a partir de les diferències en
positiu que no pas de les divergències en negatiu.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.