Des de sempre, la meva família "millor dit, ma mare, els meus
germans i jo, perquè mon pare només hi passava quinze dies"
estiuejàvem al poble de ma mare, Whiteabbey. Tant és així que hi va
néixer el meu germà menor, un mes de setembre. Ens allotjàvem tots
a casa d'unes cosines de ma mare que tractàvem com a ties: una de
casada, amb el seu marit, i una de fadrina. Al fals oncle li
agradava la Guinness i fumava; les falses ties eren bastant beates
però ens ensenyaren a jugar a cartes; la fadrina no participava en
els jocs de posar messions, però la casada, a més de jugar a
pòquer, amb monedes que guardava en un enorme pot de confitura,
flastomava. Ma mare, amb sis infants, no participava en res de tot
això.
Whiteabbey era un poble petit, a uns vuit quilòmetres de
Belfast. Tenia un sol carrer important, el carrer Major, que corria
paral·lel a la ria o lough formada pel flux i el reflux del riu
Lagan i la mar d'Irlanda, i no sé quants de carrerons secundaris
que pujaven perpendiculars al carrer principal, amagats darrere les
cases de la vorera més allunyada del mar/riu, però que no vaig
arribar a conèixer gaire perquè no estava ben vist que hi anàssim,
per allà. També tenia una mica de platja, però només a estones, amb
això de les marees. Als dos extrems del carrer principal començaven
els murs baixos i les entrades, algunes amb reixats, dels caminals
misteriosos que duien a les cases imponents dels rics. Aquestes
cases, no les vaig arribar a conèixer gens, llevat d'una, «Sa
Vall», la més misteriosa de totes i la més tristament famosa.
Des que tenia ús de raó, l'expedició més emocionant de l'estiu
era la que ens duia, a una colla d'infants agosarats, a
endinsar-nos, ni que fos mig metre, dins el caminal fosc i selvàtic
on havien tengut lloc uns fets, ocorreguts quan jo tenia quatre
anys, que només coneixíem pels xiuxiuejos dels majors. Paraules
dites en veu baixa quan llegien el diari o, després de sopar, en
converses íntimes vora la llar de foc. Paraules agafades adesiara,
i que no enteníem totes, com «morta», «el jutge», «deutes»,
«unionistes», «assassinada», «la mare», «el germà», «encobriment»,
«protestants», «proves», «dinou anys», «la sang», «inexplicable»,
«la policia», «el metge», «rigor mortis», «un pobre desgraciat»,
«un guant», «trenta-set ganivetades», «la pluja», «un pur», «sexe»,
«Scotland Yard», «un boc emissari».
Els fets "l'assassinat brutal de la filla d'un jutge important,
pel qual va ser condemnat i reclòs durant anys en un hospital
psiquiàtric, sense rebre cap tractament perquè els metges sabien
que no patia cap malaltia, un recluta ingenu que no va ser declarat
innocent fins el passat mes de desembre de 2000, quan tots els
altres protagonistes ja són morts, excepte el germà de la víctima,
que ara té més de setanta anys, fa de missioner (convertit al
catolicisme) a Sud-àfrica i no en vol parlar" els relata ara Eoin
McNamee en una espècie de «docunovel·la», The Blue Tango, que
recorda In Cold Blood de Truman Capote. El relat, verídic, té tots
els elements d'una ficció però, si es presentàs com a tal, seria
acusat d'inversemblant. A mi, m'ha impactat per la proximitat però,
a qualsevol, la lectura provocarà reflexions "sobre el teixit
politicosocial d'Irlanda del Nord als anys cinquanta, sobre el
paper de la família en la (de)formació de les persones, sobre la
injustícia infinita de la pena de mort" que poden distreure una
estona del renou dels tambors de guerra.
The Blue Tango ha estat finalista del Booker Prize d'enguany. No
sé si es traduirà al català.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.