Res de nou?

Altres, minoritaris i autòctons, viuen pendents de cada passa de la coreografia ideada per la senyora Munar. És un ballet allunat dels delicats tutús, de les gasoses faldes que allarguen voluptuosament la tendra gràcia dels moviments. La fredor calculada dels maletins d'executor, perdó, volia dir executiu, envaeixen l'escena enmig de vestits foscos per dins i, a vegades, també per fora. No cal dir que s'han oblidat les suaus sedes de les sabatilles i es trepitja l'escenari amb cops tan durs que glacen la respiració dels espectadors. Tant dramatisme sorprèn fins arribar al dubte de si allò, el que succeeix al davant dels atònits ulls del públic, és només un espectacle. Al pati de butaques es creuen les mirades, dels presents entre si i de cadascun amb el seu programa de mà i el tiquet d'entrada, amb el dubte de no haver-se equivocat de teatre, d'obra o de ballarins. Com en segons quina «modernitat», es dubta si aplaudir la gran obra o xiular l'engany, i se surt de la sessió amb l'esperança que els crítics, els que entenen d'aquestes coses, demà en els diaris et confirmin que no només ets tu l'emprenyat, que sou molts els que, si es pagàs a la sortida, vos negaríeu a finançar l'«esperpento» que sabeu fidel al guió però amb gust d'improvisació d'aficionat. Un frau, en poques paraules. Per això en el que hi ha de nou hi rau la secreta esperança d'un avís de final, d'un senyal que això s'acaba o, almanco, una immensa rialla de rere el teló, una veu in off que asseguri, convincent, que això era una broma i ara comença l'esperada funció.

Però encara n'hi ha més, molts més, que en el de nou entenen el darrer fitxatge, la gravetat de la lesió, la crítica a l'arbitratge, l'esperat intercanvi (és un dir) d'inamovibles conviccions, de segures obvietats, de menyspreus compartits, d'enemics identificables... Vos estranya?