Volen baixos

TW
0

Qui tengui infants i, dimarts, els va robar l'hora dels dibuixos, s'acosta a entendre, d'alguna manera, la vella por atòmica dels anys de la guerra freda. El terror és tan global ara, com mundial era la guerra que es va cloure a Hiroshima i Nagasaki. No hi ha manera de respondre al perquè volen tan baixos aquests avions, ni perquè hi ha gent que vol viure entre els niguls en un supergratacel. Tampoc té explicació com durà a terme la seva promesa Bush "«com es castiguen els terroristes?», em demana un al·lot de vuit anys". «Si ha de començar la guerra, podem entrar la cussa i les oques a la casa, i treure la televisió al corral» es tota una declaració de felicitat infantil, que ignora "i hauria de tenir raó la ignorància" que vénen temps de sospites i de penitències.

La solidària senyora que a la botiga fot una arenga sobre la qualitat de bèstia inhumana dels terroristes simplifica i banalitza la complexa i tràgica situació del dimecres, igual que ho han fet tants polítics per la televisió, començant per qui declara la guerra. Cert, el que hi ha cert del desastre és la ineficàcia dels sistemes d'intel·ligència. Una operació d'aquesta magnitud és complexa de planificar i hauria d'haver estat detectada. Són patètiques les imatges de persones llançant-se des de les finestres, com ho és l'apel·lació a déus i diables, a l'enfrontament entre el bé i el mal, o a la civilització i la barbàrie dels mals recordats temps colonials. S'omplen pàgines de testimonis directes amb fotografies on apareixen les Torres Bessones, però no hi ha aquella febre per guardar un trocet dels restes, com passà amb el mur de Berlín. Rere més d'una declaració de solidaritat s'hi endevina, però, una petita dosi d'alegria cínica pel descobriment que acaben de fer els nord-americans: també estan indefensos davant la destrucció i l'odi. I no per mor de míssils, sinó amb tres cops baixos comparables amb eficàcia a la pedra bíblica que tombà Goliat. Després de mesurar la magnitud de la tragèdia col·lectiva, vendrà la narració dels petits drames personals. I ens diran que cada persona és un món, quan sabem que cada persona està feta de silencis, perquè el món, com un avió que vola baix, ja és una bomba.