Biotaxa i contrataxa a la tardor

Cada any per aquestes dates em passa, fet i fet, el mateix. Així que els primers bufaruts de la tramuntana, freda i vibràtil, fan caure en massa els pètals púrpures de l'estimada buguenvíl·lea del pati de ca nostra, els ulls se'm desenlluernen. Vull dir que remunten la síndrome agostenca, i aleshores percep que alguna cosa comença de canviar. M'adon que la tardor ha, ineluctablement, començat d'imposar-se en les nostres apallissades i túmides vides d'insulars, dit altrament, de recepcionistes turístics. I tanmateix, no hi veieu pas cap desdeny ni queixa injusta en aquestes darreres paraules. No rau en les meves intencions dir mal d'allò que ens dóna comptabilitzada riquesa social "doblers en caixa, PIB i renda per càpita", i de la qual, tots, d'una forma o altra, en vivim "en depenem" com de l'oxigen. És, simplement, que amb la legítima necessitat de haver d'ingressar duros per travessar l'hivern, pagam una elevadíssima «biotaxa», si em permeteu que improvisi una variant del concepte ara tan freqüent en els nostres rodals insulars, i amb l'ús del qual concepte pretenc designar tota l'enorme «despesa humana» que porta aparellada l'economia turística "la fèrula del monocultiu" per als ciutadans de tot l'any. És una «biotaxa» "o si voleu, un desgast corrosiu" que havem de liquidar en forma de tributs anímics prou fràgils, a vegades de mal restituir, derivats de saturacions, preus galopants, renous estridents nit i dia, contaminacions fecals, o allau folla de famosos de paper: uns "més aviat pocs" de ben plausibles, i d'altres "més aviat la munió grossa", un enfilall de bubotes banals com coves bugaders que aspiren a la immortalitat damunt l'efímer paper premsa. És, però, el que tenim. Ho determina, com dic, l'economia turística. Però, açò no obstant, faig, en aquestes dates, un esforç ben conscient per recuperar les veritables entresenyes indicadores que la tardor se'ns atraca. Per damunt d'haver de constatar la lenta desaparició dels «dracs queen» de torn, de l'apaivagament de la nàutica trepidant o d'escoltar «adioses» espanyolistes d'estadans preeminents, preferesc imbuir-me d'altres senyals. M'estim més adonar-me del dia escurçat a l'alba i a la posta; del silenci sobrevingut, de sobte, a l'atmosfera, així que les oronelles han emigrat dels nius sota els ràfecs; o de les ones marines que, encoratjades de nou, llepen les ferides obertes per les masses en les cales i les platges. Fins i tot diria, si em permeteu la llicència sentimental, que m'estim més adonar-me'n de la mudança en el fet d'haver de preparar robeta de màniga llarga per a la meva filleta que fa uns mesos ens nasqué, i que haurà de tenir la seva primera tardor. Preferesc, idò, qualsevol altre senyal que no pas les vanitats exacerbades de l'estiu entès en la forma turística que avui dia hem creat. Si tot plegat ens costa una innegable, una forta «biotaxa», caldrà que la higiènica tardor, tot mantenint els seus trets ambientals més genuïns, actuï de «contrataxa» per recuperar l'ànim que l'estiu estova. Només així recuperarem l'energia imprescindible per continuar el diàleg de sords polítics sobre l'ecotaxa turística.