Darreres paraules

He trobat aquesta petita joia en una col·lecció de darreres paraules (a Internet hi ha de tot). Repassar allò que centenars de personatges varen dir just abans de morir resulta entretingut, però diu poca cosa en favor de la modèstia de l'espècie. Cent de cada cent homes (i puc dir-ho sense pecar d'incorrecció política perquè gairebé tots els esmentats són del sexe vanidós, que és el nostre) viuen convinçuts de la seva importància i de les seves qualitats extraordinàries. En el moment en què la seva desaparició s'acosta, els reis, els sants, els assassins i els herois s'afanyen a resumir en unes paraules glorioses tota la glòria de la seva vida. La mort esdevé una apoteosi de la jactància. L'esforç per condensar en una frase la magnitud incommensurable del servei prestat a Déu, al rei o a la humanitat només és comparable a l'esforç dels publicistes per encabir en un eslògan enginyós les virtuts d'un microones o d'un xampú.

Per vendre's a si mateix com a producte únic, en el moment de l'acomiadament, n'hi ha que es posen solemnes (Francis Bacon: «Deixo el meu nom i la meva memòria als discursos caritatius dels homes, a les nacions estrangeres i a l'edat futura»), n'hi ha que es recreen en la fanfarroneria (Neró: «Quin artista que perd el món amb mi!», o Danton, abans de passar per la guillotina: «Assegurau-vos que mostrau el meu cap a la multitud. Passarà molt de temps abans que en vegin un d'igual»), i n'hi ha que es posen divins (Rodolfo Valentino: «No baixeu les persianes! Vull que el sol em saludi»). D'altres, posen tot l'èmfasi a deixar veure com ha estat d'immensa la seva abnegació (Nathan Hale, que jo tampoc no sé qui era: «Em sap greu tenir només una vida per donar pel meu país») o la seva malvestat (l'assassí Charles Starkweather, en resposta a la demanda de donar els ulls a un banc d'ulls: «No, dimonis! Ningú no ha fet res mai per mi. ¿Per què dimonis havia de fer res per algú altre?»).

La falsa modèstia és una variant amable de la presumptuositat. Alexander Graham Bell era un abnegat professor per a sords que va robar moltes hores al son per arribar al que probablement és l'invent més important de la història de la comunicació entre les persones: el telèfon. Les seves darreres paraules no sonen del tot sinceres, i en tot cas resulten una mica ofensives per a la immensa majoria de la humanitat, que mai no ha inventat res de gaire profit: «Tan poques coses fetes, tantes coses per fer». Podeu veure que l'encarregat d'inventar lemes publicitaris per al nostre govern autonòmic degué trobar la frase massa humil i li va canviar la primera part. El govern, per la seva banda, va inundar el paisatge ciutadà amb la frase distorsionada, i va continuar vivint.

Tornem a les paraules pòstumes. Poca gent se'n sap anar sense fer veure com és de trista la seva pèrdua. Els més subtils ho fan de manera subtil. El rei de les frases enginyoses se n'ha d'anar deixant a la posterioritat l'acomiadament més enginyós. Per això, Oscar Wilde va morir després de dir: «O bé se'n va aquest paper d'empaperar, o me'n vaig jo». Se'n va anar ell. Un dia arribarà l'hora que el nostre govern hagi de dir: «O bé se'n va aquest florero o me'n vaig jo». El problema és que el florero no se'n va.