Principi de curs

TW
0

A algú que no conec (una amiga d'un amic) li va passar el següent: la contractaren per secretària d'una productora de cinema, i treballava en el departament de guions. El gerent de l'empresa va començar a posar en dubte unes qualitats professionals que tots els companys i companyes li atribuïen. No es tractava d'aquesta típica resistència dels empresaris, en general, a admetre que un empleat fa ben feta la feina. Ja se sap que, en la gran majoria de les empreses, quan no et diuen res és que ja no ho pots fer millor. En el cas que coment, les coses no anaven per aquí, tal i com es va saber més endavant i com sabrà ara mateix el lector. Tot això són voltes per entretenir-lo i mantenir-lo una mica en suspens, però ja no vull abusar, perquè no conec les tècniques ni tenc el talent necessari per mantenir viva l'atenció d'un lector durant tant de temps. Així que anem a desxifrar l'enigma sense més preàmbuls: el gerent d'aquella productora, instat un dia a explicar per què no compartia la bona opinió general sobre l'amiga del meu amic, va respondre: «No sé per què dieu que és tan culta, si l'he enxampada unes quantes vegades consultant el diccionari».

Això ho he de creure, ja que l'amic que m'ho ha contat no és capaç d'imaginar res que no hagi passat realment. Així que el gerent de la productora cinematogràfica en qüestió era (i encara ho deu ser, perquè en segons quines coses no canviam mai) una d'aquestes persones que creuen que el diccionari és un llibre que consulten les persones incultes i que ho fan d'amagat perquè no es descobreixin les seves llacunes. En la primera part, té raó, en certa manera, perquè no conec encara cap persona culta que es consideri culta. Es diu que la cultura ajuda, sobretot, a amidar la pròpia ignorància, però ara no ens enfilarem en qüestions socràtiques. Ara bé, el productor és probable que no ho digués en aquest sentit. Respecte de la consulta al diccionari com a activitat furtiva, veritablement és una cosa que hom ha de saber que ha passat per creure-s'ho.

Acab de llegir que el mercat editorial francès viu un petit boom del diccionari, dels diccionaris. La notícia ho especifica en el titular: «... diccionaris en paper». Ah, és clar, els diccionaris també s'allotgen en els ordinadors. I ara, a part de recordar el que m'havia contat aquest amic sobre la seva amiga, també record que, fa molt pocs anys, el món era ple de profetes que posaven data de caducitat molt peremptòria al llibre, sobretot a les enciclopèdies i als diccionaris, i als periòdics. Però les coses sembla que van per un altre camí.

Vull dir que tota la gent que conec i de la qual diria que és culta té un denominador comú, i aquest no és altre que la devoció pels diccionaris, per alguns diccionaris: aquí posau-hi noms com Joan Coromines o María Moliner, per començar. D'aquestes persones, no n'hi ha cap, que jo sàpiga, que es passin l'horabaixa trescant per diccionaris digitals. Al contrari, com més manuals millor, com més palpables millor. Quan hi entren, no troben mai el moment de sortir-ne. El diccionari és com una xarxa d'encerclament. I si ara, a més, aquestes persones sabessin que hi ha un productor cinematogràfic que considera la consulta al diccionari com una expressió manifesta d'incultura, aleshores no hi haurà qui les engegui del món lluminós de les paraules, del camí que han fet, de com les hem heretades, de com les hem de tractar.

Ara comença el curs. No som ningú per donar consells, però m'atreviria a suggerir a tots els ensenyants que injectin a tots els seus alumnes la passió per les paraules, que converteixin els seus alumnes en habitants dels diccionaris. Els poden dir que els diccionaris, contràriament al que pensa el productor de cine, no són les eines de la gent inculta, sinó la clau de la cultura. I que la cultura... Però aquesta ja és una altra lliçó.