A algú que no conec (una amiga d'un amic) li va passar el
següent: la contractaren per secretària d'una productora de cinema,
i treballava en el departament de guions. El gerent de l'empresa va
començar a posar en dubte unes qualitats professionals que tots els
companys i companyes li atribuïen. No es tractava d'aquesta típica
resistència dels empresaris, en general, a admetre que un empleat
fa ben feta la feina. Ja se sap que, en la gran majoria de les
empreses, quan no et diuen res és que ja no ho pots fer millor. En
el cas que coment, les coses no anaven per aquí, tal i com es va
saber més endavant i com sabrà ara mateix el lector. Tot això són
voltes per entretenir-lo i mantenir-lo una mica en suspens, però ja
no vull abusar, perquè no conec les tècniques ni tenc el talent
necessari per mantenir viva l'atenció d'un lector durant tant de
temps. Així que anem a desxifrar l'enigma sense més preàmbuls: el
gerent d'aquella productora, instat un dia a explicar per què no
compartia la bona opinió general sobre l'amiga del meu amic, va
respondre: «No sé per què dieu que és tan culta, si l'he enxampada
unes quantes vegades consultant el diccionari».
Això ho he de creure, ja que l'amic que m'ho ha contat no és
capaç d'imaginar res que no hagi passat realment. Així que el
gerent de la productora cinematogràfica en qüestió era (i encara ho
deu ser, perquè en segons quines coses no canviam mai) una
d'aquestes persones que creuen que el diccionari és un llibre que
consulten les persones incultes i que ho fan d'amagat perquè no es
descobreixin les seves llacunes. En la primera part, té raó, en
certa manera, perquè no conec encara cap persona culta que es
consideri culta. Es diu que la cultura ajuda, sobretot, a amidar la
pròpia ignorància, però ara no ens enfilarem en qüestions
socràtiques. Ara bé, el productor és probable que no ho digués en
aquest sentit. Respecte de la consulta al diccionari com a
activitat furtiva, veritablement és una cosa que hom ha de saber
que ha passat per creure-s'ho.
Acab de llegir que el mercat editorial francès viu un petit boom
del diccionari, dels diccionaris. La notícia ho especifica en el
titular: «... diccionaris en paper». Ah, és clar, els diccionaris
també s'allotgen en els ordinadors. I ara, a part de recordar el
que m'havia contat aquest amic sobre la seva amiga, també record
que, fa molt pocs anys, el món era ple de profetes que posaven data
de caducitat molt peremptòria al llibre, sobretot a les
enciclopèdies i als diccionaris, i als periòdics. Però les coses
sembla que van per un altre camí.
Vull dir que tota la gent que conec i de la qual diria que és
culta té un denominador comú, i aquest no és altre que la devoció
pels diccionaris, per alguns diccionaris: aquí posau-hi noms com
Joan Coromines o María Moliner, per començar. D'aquestes persones,
no n'hi ha cap, que jo sàpiga, que es passin l'horabaixa trescant
per diccionaris digitals. Al contrari, com més manuals millor, com
més palpables millor. Quan hi entren, no troben mai el moment de
sortir-ne. El diccionari és com una xarxa d'encerclament. I si ara,
a més, aquestes persones sabessin que hi ha un productor
cinematogràfic que considera la consulta al diccionari com una
expressió manifesta d'incultura, aleshores no hi haurà qui les
engegui del món lluminós de les paraules, del camí que han fet, de
com les hem heretades, de com les hem de tractar.
Ara comença el curs. No som ningú per donar consells, però
m'atreviria a suggerir a tots els ensenyants que injectin a tots
els seus alumnes la passió per les paraules, que converteixin els
seus alumnes en habitants dels diccionaris. Els poden dir que els
diccionaris, contràriament al que pensa el productor de cine, no
són les eines de la gent inculta, sinó la clau de la cultura. I que
la cultura... Però aquesta ja és una altra lliçó.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.