La punta de l'iceberg PSM-UM

Ara bé, la pregunta del milió, que tants d'articles ens permet fer aquest dies d'inanició estiuenca, és: deu ser cert que el partit de Munar està disposat a pactar de veres amb el PP el 2003? D'entrada no hi ha perquè dubtar-ho. De fet, el mes de maig, un membre del consell polític d'UM explicava, en un sopar, que es feia creus de l'ingenus que els d'esquerra eren, donant a UM el que volia d'aquesta legislatura (Llei de Consells) i suposant que tenien segur el seu suport per al 2003. Cert és que l'esquerra ha tengut una actitud cap a UM de la qual ja se'n deu començar a empenedir, i més ho faran en el futur, que situa els Antich, Morro, Grosske i Rosselló a l'alçada dels pitjors polítics que ha tengut (i són molts) aquesta terra; però precisament per això UM sap que mai no ho tendria tan bé amb el PP. La debilitat de l'esquerra, per la seva diversitat, ha afavorit els interessos d'UM. En canvi, les relacions entre UM i el PP durant els nou anys (1983-1992) de pacte varen ser més dolentes que ara amb l'esquerra i, a més, l'únic que en tragueren en clar els aleshores regionalistes va ser posar un peu a la tomba. El 1991 UM pràcticament va ser fagocitada pel PP. Només la convicció que millor arriscar-se que no esperar dormir el somni del qual no se torna, dugué UM a l'aventura que començà el 1992, quan Cañellas destituí Munar. Després, el 1993, la «refundació» d'UM en un partit no gaire ideologitzat (si bé és cert que en aquest sentit s'ha reforçat considerablement els darrers anys) però de sentit molt pràctic, aconseguí fer aquells dos diputats el 1995 (pels pèls) que començaren a capgirar el panorama polític mallorquí i, el 1999, amb un diputat més, posaren cap per avall el balear. Una realiança amb el PP seria diferent a la d'aleshores? Se pot dir el que se vulgui, però un pacte entre un tan gran i un tan petit, acaba sempre igual. Com Unió Valenciana al País Valencià. Amb el petit mort i enterrat. En resum, UM sap perfectament com acaben les abraçades de l'ós del PP. Així que si se van «llegint» tots aquests elements, fàcilment se pot arribar a la conclusió que ara per ara (en política el demà no existeix, tot pot canviar) la jugada no és més que un intent de marcar territori enfront d'un PSM que ningú no se creia que fos capaç d'assumir el que ara ja deixa deduir com no impossible, allò mateix que només va ser intuït i avançat en solitari en aquest diari fa dos anys, i que Mateu Morro tan bé definí en el seu congrés passat: «ser imprescindibles per a qualsevol majoria». Òbviament, per a UM, que el PSM aspiri a ser això, imprescindible, és perillós. No «un» perill. És «el» perill. D'això se tracta, idò: de reforçar la posició d'UM contra el PSM. És una guerra sorda, en la qual en els darrers mesos s'han fetes moltes i diferents passes, per part de tots dos, amb reunions que no han transcendit. El que se diu i veu només és la punta de l'iceberg. Aquest és el rerefons de tot l'enrenou. Que UM ha decidit passar a l'ofensiva contra el PSM, emmascarant-ho amb el que sigui necessari, dinar amb Matas inclòs.