Els humans, com animals que som, no ens podem sostreure dels
nostres instints naturals. Dos dels més importants són el de la
protecció de la nostra pròpia supervivència i el de la perpetuació
de l'espècie. El que passa és que la nostra capacitat de raciocini
ens els modula i, quan es conjunta amb ells, produeix unes actituds
i unes actuacions que poc tenen a veure amb les dels nostres
germans irracionals, fet que provoca que sovint no ens adonem de la
connexió.
La voluntat que tenim la majoria de persones per ser pares no
seria més que una manifestació dels dos instints abans esmentats.
Per una part la nostra descendència permet la continuïtat de la
raça humana. Per l'altra, el fet de passar-los la meitat de la
nostra càrrega genètica ens assegura que una part de nosaltres
seguirà existint dins els nostres fills quan nosaltres ja no hi
siguem. Aquest anhel natural explica que moltes parelles que en
principi no podien tenir fills es sotmetin a complicats i llargs
tractaments de fertilitat, o que s'acullin a diverses tècniques de
fecundació molt costoses físicament i econòmicament. O que fins i
tot, quan tot això ha fallat o no ha estat possible, s'erigeixin en
defensors de la clonació com a única manera de perpetuar-se.
Altres persones, no obstant això, opten per un camí diferent:
l'adopció. En aquest cas, el que intentarem que sobrevisqui de
nosaltres no podran ser els gens, però sí determinats trets
culturals: la llengua, els costums, la forma de pensar, els valors,
els lligams a una terra determinada ... I això és relativament
possible (cal recordar que alguns d'aquests trets no estan
totalment deslligats de la genètica) perquè els humans, a part dels
nostres condicionants cromossòmics com la resta dels animals,
disposam d'una cultura que ens identifica i ens faria diferents
d'altres persones amb la nostra mateixa càrrega genètica que
haguessin estat educats dins altres ambients culturals.
Algunes creences religioses donen resposta en aquesta
necessitat. La immortalitat celestial del cristianisme ens permet
viure després de morts i, per tant, és una idea altament atractiva
pels que estam condicionats a voler sobreviure. De la mateixa
manera actuarien la reencarnació budista i les solucions que ens
ofereixen les diverses religions.
Des d'aquest punt de vista el nacionalisme també seria una
manifestació d'aquests instints. Si nosaltres no podem sobreviure,
sí que ho pot fer la nostra llengua, la nostra cultura i, en
definitiva, el més fonamental de les manifestacions col·lectives de
la nostra identitat individual. És evident que aquestes ànsies de
perpetuïtat nacional es poden manifestar de moltes formes
distintes. Algunes d'elles clarament agressives, com les que han
caracteritzat la majoria dels imperis que han existit al llarg de
la història, i que encara hi ha qui manté, que pretenen
immortalitzar la seva identitat matant les dels pobles que
conquereixen. Altres totalment pacífiques, com tradicionalment ha
succeït aquí, que intentam resistir les pressions exteriors i
mantenir el que dins nosaltres sobreviu dels nostres avantpassats
sense renunciar a una imprescindible modernització que permeti
adaptar-nos a les noves cirscumstàncies ambientals i socials ni
tampoc practicar cap intent d'absorció agressiva dels pobles veïns,
el que suposaria la mort de la personalitat cultural i més humana
dels seus habitants, la mutilació de la seva herència a les
generacions futures i la pèrdua d'una variabilitat cultural que,
igual que la genètica, és imprescindible per a la supervivència de
la nostra espècie a llarg termini.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.