Els humans, com animals que som, no ens podem sostreure dels nostres instints naturals. Dos dels més importants són el de la protecció de la nostra pròpia supervivència i el de la perpetuació de l'espècie. El que passa és que la nostra capacitat de raciocini ens els modula i, quan es conjunta amb ells, produeix unes actituds i unes actuacions que poc tenen a veure amb les dels nostres germans irracionals, fet que provoca que sovint no ens adonem de la connexió.
La voluntat que tenim la majoria de persones per ser pares no seria més que una manifestació dels dos instints abans esmentats. Per una part la nostra descendència permet la continuïtat de la raça humana. Per l'altra, el fet de passar-los la meitat de la nostra càrrega genètica ens assegura que una part de nosaltres seguirà existint dins els nostres fills quan nosaltres ja no hi siguem. Aquest anhel natural explica que moltes parelles que en principi no podien tenir fills es sotmetin a complicats i llargs tractaments de fertilitat, o que s'acullin a diverses tècniques de fecundació molt costoses físicament i econòmicament. O que fins i tot, quan tot això ha fallat o no ha estat possible, s'erigeixin en defensors de la clonació com a única manera de perpetuar-se.
Altres persones, no obstant això, opten per un camí diferent: l'adopció. En aquest cas, el que intentarem que sobrevisqui de nosaltres no podran ser els gens, però sí determinats trets culturals: la llengua, els costums, la forma de pensar, els valors, els lligams a una terra determinada ... I això és relativament possible (cal recordar que alguns d'aquests trets no estan totalment deslligats de la genètica) perquè els humans, a part dels nostres condicionants cromossòmics com la resta dels animals, disposam d'una cultura que ens identifica i ens faria diferents d'altres persones amb la nostra mateixa càrrega genètica que haguessin estat educats dins altres ambients culturals.
Algunes creences religioses donen resposta en aquesta necessitat. La immortalitat celestial del cristianisme ens permet viure després de morts i, per tant, és una idea altament atractiva pels que estam condicionats a voler sobreviure. De la mateixa manera actuarien la reencarnació budista i les solucions que ens ofereixen les diverses religions.
Des d'aquest punt de vista el nacionalisme també seria una manifestació d'aquests instints. Si nosaltres no podem sobreviure, sí que ho pot fer la nostra llengua, la nostra cultura i, en definitiva, el més fonamental de les manifestacions col·lectives de la nostra identitat individual. És evident que aquestes ànsies de perpetuïtat nacional es poden manifestar de moltes formes distintes. Algunes d'elles clarament agressives, com les que han caracteritzat la majoria dels imperis que han existit al llarg de la història, i que encara hi ha qui manté, que pretenen immortalitzar la seva identitat matant les dels pobles que conquereixen. Altres totalment pacífiques, com tradicionalment ha succeït aquí, que intentam resistir les pressions exteriors i mantenir el que dins nosaltres sobreviu dels nostres avantpassats sense renunciar a una imprescindible modernització que permeti adaptar-nos a les noves cirscumstàncies ambientals i socials ni tampoc practicar cap intent d'absorció agressiva dels pobles veïns, el que suposaria la mort de la personalitat cultural i més humana dels seus habitants, la mutilació de la seva herència a les generacions futures i la pèrdua d'una variabilitat cultural que, igual que la genètica, és imprescindible per a la supervivència de la nostra espècie a llarg termini.
