Quadern de viatge

Dimarts, 7. Fou a finals de l'any 1974, quan una colla d'amics intentàvem escriptures útils en el setmanari Dijous, ingenus aficionats al periodisme local del qual, afortunadament, ens foragitaren, que ens proposàrem investigar sobre la figura del batlle republicà, afusellat el 1937, Antoni Mateu, no l'única, però sí la més coneguda de les víctimes d'aquell temps de barbàrie a la nostra petita ciutat. Amb prou feines coneixíem aquelles històries que ningú no gosava contar o que alguns xiuxiuejaven atemorits per les represàlies i que feien referència a la dissort d'aquells que moriren per una causa justa, per unes idees de les quals no volgueren renegar. Havíem vist unes fotos a La Ciudad, un setmanari que dirigia n'Alexandre Bergamo i editava n'Antoni Vich a la mateixa impremta des d'on sortiria la revista Brisas, amb el batle Mateu, en el balcó de la Sala o enmig de la plaça, acompanyat del president de la república Alcalá Zamora. Sabíem que n'Antoni Mateu, que a la fotografia duia un vestit fosc amb ratlles blanquinoses, camisa blanca, jersei cru i corbata obscura, havia estat un dels fundadors d'Esquerra Republicana Balear, un partit regionalista d'arrel popular, que havia accedit a la batlia després de la dimissió de Mateu Pujades i que havien afusellat l'any 37, juntament amb Emili Darder, Antoni Ques i Alexandre Jaume. Per tot arreu, però, només trobàrem un silenci dens i poruc, portes de la memòria tancades a pany i clau, àdhuc entre les persones més properes, aquelles que el conegueren i tractaren. Tampoc no era estrany, en un temps en que els col·laboracionistes, botxins i delators eren encara vius i tenien una certa influència en cercles del règim, en àmbits econòmics afavorits pel moviment. Així mateix, el consell de redacció del setmanari, que haguera pogut estalviar-se mostrar el llautó, ens negà el seu suport. El resultat fou tot un seguit de notes disperses que mai no prengueren forma d'escrit i claudicàrem davant la impotència d'esbrinar la veritat dels assassinats, la brutalitat de les venjances. Record, si la memòria no me falla, que tinguérem accés a una còpia del Consell de Guerra que volia justificar aquella atrocitat, la vaig guardar durant anys, però no l'he poguda trobar ara que la necessitava.