Què faríeu vosaltres si sabéssiu amb certesa d'una inversió del 30% de rendibilitat a curt termini? A: Dir-ho a tothom, convocar rodes de premsa i comunicats, amb la finalitat de socialitzar el «benefici». B: Mantenir-ho en secret i constituir un grup inversor amb parents i amics per augmentar els guanys. C: Res, per una merda de 30% no s'ho paga arriscar ni un duro, ja que fent feina es guanya més. Com en els anuncis de la Direcció General de Trànsit, «la resposta B sempre s'hauria pogut evitar» a jutjar pel que han fet els tècnics de la construcció, els aparelladors, que han decidit compartir amb tots nosaltres aquesta bona nova i continuar fent feina, perquè, amb allò de cada dia, deuen guanyar més. Si no, no s'entenen aquests manifests sobre la previsió d'augment del 30% en el preu de l'habitatge, fets als quatre vents. A mi, tot això de les dades sobre previsions econòmiques, em sona a estratègies de finalitats dubtoses. Ho hem vist amb les dades d'ocupació hotelera, el «control» de l'IPC a l'hora de «controlar» els sous, les suposades filtracions sobre OPAS i altres especulacions borsàries, etc. A cada «previsió» correspon una «intenció» clara i barroera, a vegades, o subtil i enrevessada, d'altres. Que quina categoria té la dels aparelladors i els efectes de la moratòria? No ho vull saber fins a saber què feren quan, gràcies als «coneixements» demostrats, albiraren l'augment del 117% que hem sofert els darrers temps i callaren com a... morts (per dir cosa políticament correcte i no allò que tots diríem).
A molts dels Estats del nostre àmbit el sentit de l'ídem es manifesta amb pompes i litúrgies que agombolen el poder i ajuden a mantenir unes distàncies amb el poble, que ells, els qui les mantenen, asseguren «didàctiques». No és nou; la noblesa i les seves corts, carrosses, guàrdies i la resta ens han fets hereus de les seves formes. Le grandeur, diuen per França, on han aconseguit fer del president republicà un sobirà electe. Fins i tot als Estats Units, amb menys arrels que el julivert, han desenvolupat un protocol que hauria estat l'enveja de molts monarques. Ningú no qüestiona que l'avió presidencial sigui el millor i tota despesa pomposa és poca, sempre que mantengui el principi republicà de publicitat i transparència. A mi tot això em pareix desmesurat, innecessari i, moltes vegades, vergonyós i arrogant en un món ple de misèries. El que passa és que la majoria dels santpares de la pàtria, envanits i satisfets usuaris de privilegis múltiples, de manera intermitent no comparteixen el meu parer: quan governen, tot és sentit d'Estat i seguretat; quan romanen a l'oposició, tudadissa i malversació. El «tema» no és dilucidar si el senyor Aznar s'ha de desplaçar a les bauxes estiuenques amb avió oficial o amb velomar, si no per què no ho defensaren abans, demostrant un veritable sentit d'Estat i no de conveniències.
