Els cantants no foren figures populars fins al segle XIX. Si més no a França. A Espanya ho foren més tard. En els començaments del segle XX, potser, que és quan es va produir l'esplendor de les cupletistes. Amb elles la cançó va començar a ésser espectacle, i el públic va mostrar interès per conèixer la vida i els miracles de qui pujava a un escenari a cantar. Salaún conta que l'any vuit, Úrsula López va tornar d'Amèrica amb un cotxàs que no passava pels carrers, i que Amparo Pozuelo va fer incrustar-se un diamant en el buit que li havia deixat, a la geniva, una dent corcada. La Primera Guerra Mundial va propiciar que es fessin fortunes importants, a Espanya, i els diners canviaven de mans amb una alegria evident. També va ésser l'època dels grans moviments socials, esperonejats per la revolució russa. Tanmateix, les classes populars que lluitaven aferrissadament pel jornal de vuit hores, no criticaven la vida dissipada i de luxe exagerat de les artistes. D'exemples en tenim un fotimer. El senyor Antonio Cánovas del Castillo sempre anava embolicat amb qualcuna, i no per això perdien, elles, popularitat entre les classes populars, ans el contrari. La realitat és que estaven en el seu paper si feien ostentació d'amants, de joies i de pells. I de tenir els capricis més extravagants. De tota manera, la frivolitat era una exclusivitat de les dones artistes. En cas d'ésser homes, els artistes, tal com havia ocorregut a Europa amb Béranger o Bruant, és probable que haguessin caigut malament a la massa obrera que s'alineava al costat dels moviments socialistes o anarquistes. Lluis Mariano va ésser el primer home que va presumir de tenir un armari rober ben assortit i que va acceptar flors en el camerino. Però ja era als anys cinquanta. I, a més a més, Mariano era un afrancesat. Encara trigarien molts d'anys, perquè els artistes masculins exigissin, als empresaris, qualque cosa més que una capsa de tabac ros i una botella de Machaquito o de whisky marca no t'hi fixis. Actualment, els capricis dels artistes estan en relació amb el grau d'acceptació popular que han assolit. No tenen altre tipus d'impediment. Abans del concert d'Alejandro Sanz, que va tenir lloc ahir, els organitzadors aconsellaven a la gent que pensava assistir-hi, que s'emportàs aigua i menjar per a resistir les hores de cua. A altres concerts, del propi Sanz o d'artistes de categoria idèntica, el personal del servei d'ordre ha regat, amb mànegues d'aigua, els espectadors, per tal de rebaixar-los una mica la calor i la passió. Entre el públic assistent als concerts, són freqüents les lipotímies i els atacs d'histerisme. De manera que l'estrella que no aconsegueix provocar, mentre actua, una dotzena de desmais, pot pensar a plegar perquè li ha arribat la decadència. Aquesta obsessió possessiva dels seguidors, tan desitjada per qualsevol artista en els seus inicis, acaba per emmalaltir-los. En un viatge recent a Eivissa, Alejandro Sanz no va sortir de l'estança de l'hotel ni en va obrir les finestres. Necessiten i defugen alhora la popularitat. D'altra banda, sembla que l'adoració popular els anul·la el sentit d'autocrítica indispensable per anar per la vida sense fer el ridícul. Aquesta mena d'artistes, com Sanz, Iglesias, i molts d'altres que no els arriben a la sola de les sabates, són Bokasses en miniatura: dictadorets que saben que qualsevol caprici és possible, encara que suposi un malbaratament innecessari. Per acollir Alejandro Sanz, totes les parets dels vestuaris del Lluís Sitjar varen ésser folrades amb moqueta, i els seus representants exigiren, a l'organització, que preparàs una saleta, fornida amb una taula de vidre ampla i dues butaques. Tot això per un dia. Dit amb més precisió, per unes hores. Així mateix reclamaren cistelles plenes de fruita i un nombre considerable de botelles de whisky d'una marca específica. Tanmateix, Sanz, no és el més excèntric. Tres indocumentats en cultura musical, que l'any passat tingueren la sort d'enregistrar un compacte amb cançons que s'escolten ran de mar el mes d'agost i prou, exigien que en el camerino hi hagués tres meuques despullades per si en un moment de relaxament els abellia fer-ne ús. Els capricis d'aquesta mena de gent són inimaginables. Els aclamen com a déus, i acaben per creure's divinitats. Es consideren gent exquisida, perquè duen l'exquisidesa a la sang. Raquel Meller va rodejar-se d'artistes i d'intel·lectuals, de manera que va adquirir, a Versalles, el palau que havia estat residència de Montesquieu i el va vestir amb obres de Matisse, Rodin i d'altres artistes força cotitzats. Tanmateix, no donava el pes que pretenia aparentar. En voleu una mostra? Quan l'any vint-i-sis rodava una versió de Carmen, va pretendre canviar els diàlegs i ja que Jacques Feyder, que n'era el director, s'hi oposava, va exigir que la posassin immediatament en contacte telefònic amb monsieur Prosper Mérimée. Alejandro Sanz també se les dóna d'intel·lectual. En concret, presumeix de flamenquista lorquià. Ja sabeu com es fa el còctel: una mica de Quintero, León i Quiroga, una lectura de la Generació del 27 i una addicció declarada a l'almodovarmania. Tanmateix, com altres, també mostra el llautó. Enamorat de la seva filleta vol compondre-li una cançó de bressol. I com que la inspiració li ve del cel, mirarà de dedicar-li «una nana de la cebolla al más puro estilo Hernández». Déu meu!, heus ací com aquest al·lot, empès per la seva supèrbia no sols no respecta els morts, sinó que infravalora una de les veus poètiques més vibrants del darrer segle. Per a aspirar a compondre uns versos semblants al del poeta d'Oriola, ha de menjar moltes sopes ferm! És com si jo digués que amb quatre fils de ferro i dues piles em faré un ordinador com el de Bill Gates. Faig la comparança per a aquells lectors que no entenguin la magnitud de la bestiesa.