poques coses saben emprenyar-me millor que els buscadors d'anacronismes cinematogràfics, aquesta casta de persones que s'empassen tres vegades seguides La bruixa novata per dir finalment que la pel·lícula és inversemblant, perquè els ballarins escocesos porten roba blanca sota els kilt, de manera que tota la pel·lícula horrible de Robert Stevenson és una farsa. Si el cinema copiàs la realitat seria tan insuportable com la vida mateixa: la demostració innecessària d'aquest axioma l'aporten els rodets filmats per Andy Warhol amb variacions sobre Mirau com se la llepen a un home o Mirau com dorm la gent. La veu més assenyada que he sentit contra aquest suposat realisme és la del doctor Francisco Rico, que es mostrava sorprès perquè els beneits tenguin per molt realistes les pel·lícules italianes filmades... en blanc i negre. A la fi es tracta de respectar un senzill codi: el de la versemblança; i aquesta no atén la realitat històrica (o de les lleis de la física o de la química) com el del microcosmos que genera el mateix argument. Més ens empipa el final feliç de la versió oficial de Blade Runner "un Deus ex machina a l'estil de California" que veure una R. Welch en biquini lluitant amb dinosaures. En el primer cas, un producte per a adults fou incapaç de convèncer els adults. En el segon cas, els infants obtingueren allò que desitjaven (dinosaures i bregues) i els adults allò perquè ploràvem a les llargues nits fredes (la Welch, amb o sense el biquini). Just un beneit podria haver-se queixat dels anacronismes que suposaven dinosaures, biquinis i la Welch. Insistim aquí que no és tan important que la història narrada sigui coherent amb el món real com que sigui versemblant en relació al seu propi sistema lògic. Si en un món determinat no existeixen hotels saturats, els protagonistes de la història sempre han de poder trobar allotjament. La lliçó de narratologia no és meva; per tant és gratuïta.